Literalitat de valors

Finalment s'ha formalitzat la controvèrsia que de manera més o menys explícita i poderosa planava sobre l'expectativa política a mitjà termini: la dimensió plebiscitària de les anunciades eleccions del 27 de setembre s'ha de mesurar en vots o en diputats? El president de la Generalitat es va pronunciar fa uns dies: si els efectes d'unes eleccions els determinen sigui quin sigui el cas el nombre de diputats, per què no en aquest? I encara més tenint en compte que es tracta d'un últim recurs al qual s'ha arribat per reducció, després que les instàncies governamentals de Madrid han impedit totes les altres.

Els analistes han explorat els aspectes de la qüestió de manera quasi calidoscòpica. Em faig ressò de dos. Des d'una banda s'ha assenyalat el contrasentit que calguin dos terços de la cambra per modificar l'Estatut, i es pretengui que ara amb la majoria absoluta n'hi hagi prou per modificar l'estatus del territori; des de l'extrem oposat es constata que els mateixos que no atorguen validesa a cap majoria que no sigui la dels vots són els qui neguen la legitimitat de considerar plebiscitàries a efectes pràctics unes eleccions autonòmiques, i jo pregunto: aquesta que s'assenyala és una contradicció merament estratègica o és una profunda incoherència moral? És un senyal d'estar disposat a tot per tal d'obstruir el procés?

Es pot discutir quina il·legalitat ètica presenta una actuació a la qual s'arriba després que els qui tenen poder per fer-la perfectament legal s'hi han negat de manera pertinaç i reiterada, seguint el simple dictat dels seus interessos econòmics. I també es pot apel·lar a legitimitats històriques per constatar que complicat i sovint que inútil és pretendre burocratitzar els elements polítics a favor dels propis interessos. No coneixem la història tots plegats? Ens hem oblidat que unes eleccions municipals van fer caure la monarquia el 1931? Són d'altres temps, diuen els necis. Però no fa tant que el mur de Berlín va caure i la partició de les dues Alemanyes es va fondre en qüestió d'hores, i en mesos es va desfer un imperi com la Unió Soviètica. Però aquí els escagarrinats d'un cantó continuen dient: anem a poc a poc, no la caguem. I els troglodites de l'altre no paren de dir: ni d'aquí a cent mil anys no tindreu això que voleu.

Ara he exagerat? Cent mil potser no, però sí que els anys cauen de cent en cent per les aspiracions identitàries dels catalans disposats –decidits, sembla que no tant– a ser ells mateixos a tots els efectes. No hi ha valents entre nosaltres? No hi ha ardits? Ens hem resignat a fer del coratge una dimensió humana infantil, a fer d'agosarat sinònim d'eixelebrat, d'irreflexiu, d'inconsistent?

Arrossegada per una fatalitAT ineluctable, la macabra mecànica electoral deixa els uns i els altres en mans dels covards, dels avars del sentit de l'aventura, dels usurers de la vitalitat i l'esperit de les sagues. Per això es fan eleccions cada quatre anys, pels qui canvien de vot. Tret de quan una catàstrofe important produeix un tomb, els grans moviments d'opinió són lents, amb inèrcies poderoses i tendència al conservadorisme estructural, que sol acabar coincidint amb el polític. I els discursos dels uns i els altres semblen adreçats als respectius convençuts, i escassament tranquil·litzadors pels tremolosos.

Potser l'‘aurea mediocritas' horaciana s'adiu més a la natura humana que els furors heroics. Potser cal atendre la democràcia genètica, o la de la conducta –tant hi fa les ideologies–, i guanyar la majoria des de la xavalla, des de la quotidianitat més gregària i modesta. Quin dret té ningú a demanar a un altre que prengui riscos si l'altre no hi està disposat, si tan sols no en té ganes?

Continuem sense saber per què es vol allò que es vol, sense debatre raons, condicions, variables, possibilitats. Als qui honestament no tenen les coses clares, se'ls estan donant elements consistents, articulats i seriosos per ajudar-los a decidir-se al marge de pors primàries, de fílies i fòbies? No gaire. I el temps corre a favor del desordre.