Opinió

Altres batalles

Per sort o per desgràcia, al final es veurà que l'única via per aprofundir en un projecte de país més democràtic i més just es basa en l'assoliment d'un estat propi

El poder polític pot esdevenir carismàtic només en la mesura que es guanyi el seu prestigi amb obres de govern i amb un bon domini del missatge. Després d'aquestes passades eleccions locals, la manca de previsibilitat dels resultats ens encara a un futur amb algunes fondes incerteses. Les noves formes de fer política –aquest regeneracionisme amb tocs populistes que ha vingut a treure el nas des de l'esclat de la crisi– hauran de fer front a moltes esperances de canvi que, a l'hora de la veritat, poden topar amb els mateixos murs als quals s'havia d'enfrontar el centre polític que fins ara ha hagut de gestionar tot l'embolic.

CiU sembla que perd força però tampoc no tanta en comparació amb un PSC que es veu superat totalment per l'esquerra, alhora que ERC va celebrant que creix, sense voler veure que una forma d'esquerra no netament sobiranista l'ha vingut a sobrepassar, alhora que la CUP li arrabassa vots des de la fermesa d'un missatge que no dubta a demanar-ho tot. El PP i Ciutadans representen un unionisme a ultrança, però els seus resultats són discrets, sense noves il·lusions ni propostes engrescadores més enllà de refermar la murga de la vella Constitució. I no és que l'extrema dreta xenòfoba hagi desaparegut –menys ingenuïtat, sisplau!–: el votant de PxC ha anat a parar a Ciutadans o al PP, que en molts llocs ha fet una campanya perdonavides. D'aquí al 27-S s'hauran de definir molts projectes, però és d'esperar que el regeneracionisme amb ínfules tan socials hagi d'acceptar que contra la crisi, en aquest país, només hi ha el camí del sobiranisme. Quan això s'afirma des de CiU o Esquerra, molts partits s'ho miren amb recel, com si s'estigués amagant el cap sota l'ala d'una Espanya que no només no cedeix sinó que busca el més mínim senyal de desobediència o distància –la xiulada al Camp Nou– per buscar les pessigolles als disconformes amb l'actual ordre de coses.

El perill del puritanisme és que es gira en contra dels partits que es fan seu aquest ideari. Omplir-se la boca –i omplir el programa polític– de grans proclames és bastant senzill: però així només s'aconsegueix que els més engrescats siguin els primers decebuts, tot perquè s'esperen de l'acció del govern accions gairebé miraculoses. Només cal tenir grans il·lusions per ben aviat caure en les il·lusions perdudes. Per sort o per desgràcia, al final es veurà que l'única via per aprofundir en un projecte de país més democràtic i més just es basa en l'assoliment d'un estat propi. Que la gestió política ordinària hagi d'ensenyar això als més sobiranament escèptics però amb més dèria social és el preu que ara mateix s'haurà de pagar per donar corda a tot el procés.

El geni sobiranista ha sortit de la llàntia i no és senzill tranquil·litzar-lo amb cançons o subvencions, encara que s'operi tot això des d'ajuntaments tan importants com ara els de l'Hospitalet o Girona. No basta ser còmplices o observadors més o menys interessats en aquest procés polític de tanta envergadura, sinó que cal implicar-s'hi fins al moll de l'os, més atents al premi final que no a la pròpia carrera política. Ara mateix ha sortit una forma de sobiranisme especulatiu, i que no és com el de CiU, que buscava una oportunitat en el calendari, sinó que ho fia tot a allò que pugui passar a Espanya en les eleccions generals, i de quina manera pot plantejar una alternativa, com per exemple Barcelona en Comú, pel 27-S. El sobiranisme engresca, però necessita resultats visibles més enllà del que va passar el 9-N. Sembla que, si no se li donen fruits, ben aviat s'embolicarà en altres batalles de resultat incert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.