Opinió

A cara o creu

Volen realment
els polítics que
ho han de voler,
la independència
de Catalunya?

Finalment hem arribat al cap del carrer. A tot estirar, si no es convoqués a urnes el 27-S, les eleccions catalanes tenen una data límit: novembre de 2016. I, a hores d'ara, jo ja no compto en aquest cicle les eleccions espanyoles. En això faig igual que en Xammar quan parlava de “la seva guerra” en referir-se a la Guerra Civil espanyola. Crec que l'autor de Seixanta anys d'anar pel món no era pas un radical. Ho era? En qualsevol cas, estem davant el nostre Casp particular. A un pas de la victòria absoluta o de la derrota total. I, en el context d'una votació històricament transcendental, dues qüestions: volen realment els polítics que ho han de voler la independència de Catalunya? I nosaltres? Estarem a l'altura a l'hora de decidir el destí del nostre país?

Les preguntes no són gens retòriques. Des de les metàfores marineres del MHP Artur Mas fins a la surreal pregunta proposada a la militància d'UDC pel comitè de govern d'aquest partit, tot passant per “l'exercirem la independència des del primer moment” d'Oriol Junqueras i l'elaborat concepte líquid de “sobirania real” d'Ada Colau, tot plegat convida a llegir entre línies el discurs d'una classe política que no ha estat capaç –o bé no ha volgut– consolidar un relat estratègicament clar al respecte. I, en conseqüència, una part de l'electorat favorable en un principi a la secessió s'ha desmarcat de l'esperit del 9-N. Tal vegada és temporal, encara falta el darrer round, però s'escau considerar un gir definitiu a l'hora de posar fi per sempre a l'esquizofrènia dels dos eixos: el nacional i el social. En paraules de Miquel de Palol –un altre radical?– l'altre dia a El Punt Avui, “s'ha perdut una oportunitat d'explicar a la ciutadania que a través de l'adquisició de la plena sobirania nacional es pot trencar la macabra dinàmica capitalista de socialitzar les pèrdues de l'economia i privatitzar-ne els beneficis”.

No debades, Palol és un príncep de les lletres i ho explica com ningú. Ara, però, és indiscutible. De fet, no calen tres partits. N' hi ha prou amb una sola opció que defensi la independència. Però és que cal recalcar que l'arc del ventall ideològic està ben cobert. Liberals, socialdemòcrates i antisistema poden trobar el seu paradís particular. Només s'ha d'abandonar el regne de l'eufemisme. La manipulació del llenguatge és un signe de manca de transparència i els votants no són beneits. La sanitat pública o bé la situació precària de la llengua haurien d'ocupar una part del centre del debat: la crisi econòmica ha escombrat per sempre moltes vides i el grau d'empobriment generalitzat va més enllà de l'autodeterminació del nostre poble. Tres partits es poden repartir la feina si es tracta de decantar indecisos. El gran misteri és per què no hi ha, encara ara, una entesa mínima entre CDC, ERC i CUP.

Perquè el risc no és no guanyar. El risc és no fer-ho amb un cop d'autoritat. Cal obtenir la majoria absoluta i –em sap greu– guanyar també en vots. L'aritmètica parlamentària –de la qual sóc plenament partidari– en aquest cas és insuficient si obtenim una majoria exigua i un sufragi inferior a la meitat de vots emesos (no cal dir que la participació ha de superar el 60%). Que m'entengui bé el lector: aquestes dificultats afegides tenen dues fites. La primera és llançar un missatge rotund a la comunitat internacional. La segona, més important, és que aquest missatge vagi directe al cor dels polítics catalans a fi que no hi hagi interpretació possible dels resultats. A cara o creu ens juguem el futur. No hi ha independència sense conflicte polític i això significa que en absència de diàleg, una doble victòria legitimaria l'única clau de volta que tenim per obrir les portes del cel: la unilateralitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia