Les llengües de la República Catalana

En els debats sobre una futura Constitució catalana s'ha començat a trencar el silenci entorn al tema de les llengües de la República; el que està revelant aquest debat és el pes indiscutible d'almenys tres factors: el resultat que segles de subordinació del català a l'espanyol (i al francès al nord) ha imprès tant en la situació objectiva del català avui en el seu territori històric com en el comportament lingüístic dels seus habitants vells i nous; també el pes de les ideologies que justifiquen les diferents posicions des de la ideologia supremacista castellana, fins a la constitucionalista, la del bilingüisme social, la de la normalització amb asimetria legal o la del català llengua nacional única; un tercer factor és el de la composició sociològica dels catalans actuals i la seva distribució dins la nació, que ha canviat moltíssim en els últims 50 anys, cosa que imprimeix característiques sociolingüístiques noves que no podem ignorar a l'hora de parlar de drets i deures en el terreny lingüístic.

Hi ha controvèrsia entorn a tots els factors: la història i els fets posen en relleu centenars de lleis que imposaven i imposen la substitució del català pel castellà; sabem que estem dins d'un Estat espanyol concebut secularment com a uninacional i unilingüe i, no obstant, les més altes autoritats de l'Estat, inclosa la monarquia, van proclamant que mai no hi ha hagut cap política d'imposició ni de persecució lingüística! Es tracta d'un dels resultats de la ideologia supremacista, que concep no com una imposició sinó com un gran benefici natural la incorporació a la llengua “superior” dels parlants de llengües “minoritàries”.

De la ideologia lingüística supremacista se'n deriven tant la constitucionalista com la del bilingüisme social perquè parteixen totes dues d'un dibuix de política lingüística basat en el repartiment desigual de drets i deures tant pel que fa als territoris com pel que fa a les persones. La Constitució espanyola és un exemple clar: una única llengua que tots els súbdits del Regne d'Espanya tenen l'obligació i el dret de saber i usar. Els Estatuts d'Autonomia que se'n deriven fan equilibris molt difícils entre aquesta desigualtat d'origen, que es reprodueix en la cooficialitat desigualitària, i uns objectius batejats de “normalització del català”, que, de fet no poden ser altra cosa que una precària protecció inestable en àmbits com l'escolar o els mitjans de comunicació. La ideologia del bilingüisme social té ara un gran predicament entre alguns polítics i sociolingüistes: consisteix a reduir la complexitat social i lingüística actual a una simple concurrència català/castellà; presenta el país com a naturalment i essencialment bilingüe i predica que cal admetre que “la societat catalana és com és i no com hauria pogut ser”; per tant renuncia a qualsevol projecte de canviar aquesta realitat i aquesta societat.

Una concepció semblant en altres terrenys com el social o el polític ens conduiria a una societat immobilista que molts rebutjarien. ¿Per què en el terreny lingüístic hem de renunciar al fet que la nostra constitució consagri el redreçament de la llengua nacional com a poderosa eina de cohesió social comuna? ¿Per què hem de pensar que els nostres conciutadans, vinguin d'on vinguin i parlin el que parlin a casa seva, no assumiran aquesta il·lusionant tasca col·lectiva? Com deia un conegut lema: “El català és cosa de tots.”