Doblatge

L'altre dia vaig anar al cine, i abans d'entrar a la sala vaig passar pel lavabo. Algú hi havia fumat. La barreja del tabac amb la sentor d'orins i de desinfectant em va transportar a quan anava al cine de petit. Llavors, com ara, dins de la sala no s'hi podia fumar, però sí que es podia fer als vàters i als vestíbuls. Pensin que els cines de què parlo estaven equipats amb unes magnífiques escopidores de porcellana perquè els senyors es poguessin alliberar dels rogalls. Les escopidores fa anys que van desaparèixer –cosa que no vol dir que molta gent i els futbolistes hagin deixat de tirar escopinades– i ara d'aquests artefactes no se'n troben ni a ca l'antiquari, per mi perquè els que regenten aquests negocis no sabrien com presentar-los i també perquè als clients que els confonguessin amb gerros de flors els caurien de les mans amb tota la trencadissa quan en sabessin la funció original.

La meva regressió a la infantesa va ser en aquell vàter del cine tan intensa que quan em vaig asseure a la butaca em vaig pensar que en comptes de veure una pel·lícula francesa amb subtítols, que és el que hi havia programat, en veuria una de cowboys amb posem per cas en James Stewart i en John Wayne i que sentiria les veus, també posem per cas, de Rogelio Hernández
o de Felip Peña, els meus dobladors preferits.

Jo, ho he dit altres vegades, sóc un partidari del doblatge. Els que el volen desprestigiar diuen que va ser un invent de Franco. No és cert, perquè durant la República ja es doblava. Tampoc és cert que Franco ho fes per protegir el cine espanyol perquè, si fos així, hauria d'haver actuat a la inversa i deixar les pel·lícules en anglès perquè tothom anés a veure les espanyoles. Franco sabia que la majoria de la població era analfabeta, i que si la volia mantenir al cine en comptes de tancada a casa pensant coses no li podia oferir pel·lícules amb lletres. Amb el doblatge canviava diàlegs però amb les lletres també ho hauria fet i ningú no se n'hauria adonat perquè els que no sabien llegir molt menys sabien anglès.

Però a mi m'és igual que s'ho inventés en Franco o no. Jo he crescut amb el doblatge i m'agrada el doblatge. Si tots els actors fossin Laurence Olivier potser em desdiria, i de fet procuro córrer a les versions originals quan l'actor s'ho mereix, però aquests noiets que surten a les pel·lícules tant me fa sentir-los amb la seva veu o amb la d'un altre. Ara els defensors de les versions originals se m'enfadaran, com passa sempre, però és que ben mirat jo no parlo de cine ni d'art. Jo parlo d'una altra cosa. D'un vàter i una olor de fum i desinfectant.

P.S. Ahir, on deia Habermas havia de dir Bauman, és clar. Disculpes.