Greuges

En l'àmbit de la política, ara s'imposa estripar coses. Els crítics d'Unió estripen el carnet després que els també crítics del PSC ho haguessin fet amb profusió temps enrere. Com que els carnets estan, em sembla, plastificats, no deu ser fàcil l'operació d'estripar-los. Potser és una manera de dir. Fa uns dies el diputat del PP Enric Millo va estripar el memorial de greuges que el govern de la Generalitat havia presentat aquell matí. Com que el document té 106 pàgines suposo que el menut diputat devia estripar una versió abreujada. Quan era petit, va venir una dona forçuda a actuar al camp de futbol. Va arrossegar un camió amb les dents, es va deixar passar un tractor per sobre i va estripar una guia telefònica d'un sol cop. A aquella refeta senyora, penso ara, no se li haurien resistit ni els carnets plastificats ni el motiu de la ira d'en Millo.

El “memorial de greuges”, podent dur aquest nom de ressonàncies històriques, es diu en realitat Crònica d'una ofensiva premeditada; entre la Crónica de una muerte anunciada, de García Márquez, i la Narració d'una asfíxia premeditada, de Ramon Trias Fragas. Entre un Nobel de Literatura i la patrística de CDC, doncs. L'he mirat per sobre i he observat que els greuges amb Espanya es limiten molt a l'època recent de govern del PP. Potser Millo el va estripar pensant i preguntant-se: “I els governs del PSOE o els de la UCD, que no hi haurien de sortir amb més intensitat?” Si no s'ho pregunta Millo, m'ho pregunto jo. L'altre dia un piulador independentista del Twitter deia: “No vull viure en un país que cada quatre anys ha de patir per si governa el PP.” Un altre li responia: “La independència no es fa per això, sinó perquè som una nació que té dret a ser estat.” No hi puc estar més d'acord. La independència no és un objectiu conjuntural, com es diu ara, sinó de fons i estructural, com també es diu. Tant és que a Espanya governin els de Millo o els de Pedro Sánchez. És per governar-nos nosaltres. Si no, vindrà Pedro Sánchez, ens donarà uns copets a l'esquena i ja tindrem servida la tercera via propugnada per Duran i Iceta. Del memorial es desprèn, com diu de vegades el president Mas, que amb estat propi tindrem l'atur d'Àustria, la sanitat de Suècia i els trens puntuals de no sé quin paradís. Vol dir? Jo em conformo amb un país amb tots els nostres defectes, una mica pobret, una mica a tres quarts de quinze però lliure per anar-lo fent millor amb les dificultats que seran del cas. Que no haguem de repetir “no era això, companys, no era això” com a l'inici de la democràcia.