Crònica d'una inquietud
El repte és donar sentit i coherència a una gran jugada estrafolària
Les eleccions del 27 de setembre han de ser necessàriament plebiscitàries. O “de caràcter plebiscitari”, si es vol i per ajustar-ho més. Aquesta era i és la intenció de Convergència Democràtica, d'Esquerra Republicana i de la CUP. De l'altre costat, hi ha els qui en neguen el caràcter i la intenció, però faran tant com puguin perquè sigui així, que són el Partit Popular i Ciutadans. Per molt que els dirigents d'aquests dos partit proclamen amb tot el fel que la cosa no va més enllà d'unes eleccions “autonòmiques”, amb les paraules i els fets ells són els primers que les fan ser diferents. En aquesta mateix tribu també hi ha de ser el PSC. Miquel Iceta ha anunciat aquesta setmana que els socialistes catalans abandonen la idea “del dret a decidir” dels catalans. Una fuga estranya. Més aparent que real. Perquè el PSC l'ha supeditat en tot moment al dret a decidir dels espanyols, a una reforma constitucional, a l'observança estricta de la llei espanyola i a un pacte amb el govern espanyol. Per tant, ni dret ni res.
Al marge d'un costat i de l'altre, hi ha la variada tropa del mig. Una sèrie d'opcions i sigles que acabaran confluint, que reben grans consideracions en les enquestes i que consideren prioritàries unes altres necessitats, com ara la “ruptura” del model econòmic i polític vigent. Dins Espanya. Són Iniciativa, Podem i Procés Constituent. Potser, i segons com, també els socialistes sobiranistes escindits del PSC. És curiós sentir Teresa Forcades subordinant l'anhel independentista al canvi social que reclama. Com es pot deixar de fer “retallades” amb el finançament autonòmic que rep amb comptagotes la Generalitat? Misteris extraterrenals. Però, sigui com sigui, tots aquests partits desembocaran en un nou artefacte a imatge i semblança de la plataforma que va articular Ada Colau per a l'Ajuntament de Barcelona. Aquesta opció representa una enorme distorsió. Perquè, senzillament, trenca el dilema que volen Convergència, Esquerra i la CUP.
Aquesta certesa ha despertat encara més la inquietud d'Artur Mas. El president de la Generalitat mai ha estat convençut del tot que una proposta electoral “convencional” –és a dir, amb llistes separades– pugui tenir prou força per convertir les eleccions en “plebiscitàries”. Per convèncer el món que a Catalunya unes eleccions “autonòmiques” poden substituir un referèndum d'autodeterminació. El neguit s'ha fet més fort davant la representació que les darreres enquestes donen a Catalunya en Comú. Mas, en conseqüència, ha recuperat la seva primera proposta de candidatura unitària de l'independentisme, abordant-la des d'un altre costat. Com que la primera vegada va rebre el rebuig frontal d'Esquerra Republicana i la CUP, ara s'ha dirigit a les entitats civils independentistes més representatives: Òmnium, l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència. Amb una invitació que va molt més enllà, perquè el líder de Convergència podria acceptar una llista únicament amb independents.
Els dirigents d'Esquerra i la CUP han passat del rebuig i l'exclamació a l'acceptació amb reserves. “No és la millor opció”, reconeixen, però hi afegeixen la cua: “Per nosaltres, no quedarà.” Per què aquest canvi? Per les mateixes enquestes? Per la reacció de militants i dirigents d'allò que en diuen “el territori”. Per la constatació resignada que no es pot frenar la proposta que sobretot lidera l'Assemblea? Tant se val. La inquietud hi era. La representava exclusivament Artur Mas. Ara s'ha escampat. Perseverar en l'error, amb tantes justificacions com es vulgui, és suïcida. El gran repte és donar credibilitat a qualsevol proposta estrafolària. Vivim temps extraordinaris. Si es pretén convertir unes eleccions “autonòmiques” en un plebiscit per encarrilar la creació d'un nou estat, contra la força electoral de l'esquerra rupturista, ambigua o unionista, s'ha de remoure la realitat. Però cal donar també sentit i coherència a la gran jugada. Definir quin sentit té la llista i quin govern es formarà després. Descriure amb detall quins passos farà i on ens portarà.
