Grècia, euro, esquerres

La crisi grega ens permet treure algunes conclusions, que són especialment importants i interessants des d'una perspectiva d'esquerres.

Primer, l'euro implica necessàriament polítiques d'austeritat als països perifèrics de la zona euro, una desocupació competitiva que s'utilitza com a palanca per a devaluar el treball. Amb tipus de canvi flexibles entre les monedes, els desequilibris entre els països es poden solucionar amb la revaluació de les monedes dels països forts, les quals seran molt demandades per motius comercials i financers i tendiran a guanyar valor. En canvi, amb tipus de canvi fixos –l'euro–, el mecanisme anterior ja no funciona i els desequilibris exteriors s'han de superar amb la devaluació interna i amb un augment de la desocupació als països febles. Amb les polítiques d'austeritat es retallen despeses públiques i s'augmenten impostos, cosa que afecta negativament la demanda interna i el PIB, i porta moltes empreses a acomiadar treballadors o a fer fallida. Per tant, s'espera que els que estiguin a l'atur acceptaran un nou treball a un salari inferior i/o en unes condicions de treball més precàries i permetran que el país sigui més competitiu. Així, un altre euro no és possible, en contra del que alguns diuen. L'euro significa polítiques d'austeritat, desocupació competitiva i devaluació del treball. I la crisi grega ho posa de manifest de manera clara.

Segon, amb l'euro es retalla la democràcia i la sobirania dels països que en formen part. La introducció de l'euro significa l'aparició del Banc Central Europeu, independent de tot i de tothom, que pot fer i desfer en la política monetària i de tipus de canvi dels països de la zona euro, i que en limita la política fiscal. Als tres poders tradicionals de la democràcia (legislatiu, executiu i judicial) s'hi afegeix, a partir del Tractat de Maastricht, el poder monetari del BCE, que, en tenir el control dels diners (és el prestador en última instància) i en no estar subjecte a cap control, és el que mana realment. I el BCE no actua de la manera que ho fa perquè la gent que està al capdavant es comporti malament. És un problema estructural. Els tractats europeus li ho permeten. En tenir un poder incontrolat sobre la moneda i la política monetària, té també el poder per a imposar als governs estatals, Grècia i països perifèrics en particular, les seves polítiques.

Tercer, la política de curta volada, la que es construeix al voltant del mite de la mediació, la que es basa en l'ocultació d'una part de la veritat, la que considera la dialèctica democràtica un joc que pot ser avorrit, ja ha deixat de funcionar. Fins i tot els polítics que volen aparèixer com a regeneracionistes –Podemos a Espanya o Tsipras a Grècia– es troben sovint lluny de les polítiques de radicalitat democràtica. Per tal d'arribar al poder, Tsipras s'ha basat en un populisme nacionalista ambigu, sense posar en qüestió l'euro, tot oblidant que, com s'ha vist abans, l'euro comporta l'austeritat i que, per oposar-se realment a l'austeritat, és necessari oposar-se a l'euro. Tenint en compte que un corrent, minoritari però que creix de manera important, de Syriza proposa la sortida de l'euro com a única forma de superar les polítiques d'austeritat que estan enfonsant l'economia i la societat gregues.

Tenint en compte aquestes qüestions, es fa difícil entendre el suport a l'euro de les esquerres majoritàries tradicionals, i també d'algunes “esquerres” suposadament regeneracionistes, com ara les Cinque Stelle italianes o el Podemos espanyol. I a Catalunya?: les esquerres tradicionals estan a favor de l'euro de manera dogmàtica, d'altres sembla que no en volen parlar per una qüestió d'oportunisme polític, i només les forces anticapitalistes se situen clarament en contra de l'euro.