Sopar d'antics alumnes

Aquesta dona feia anys que em saludava pel carrer i em parlava, i jo pensava, qui és? Per què sempre em saluda? Ara ho entenc. Resulta que sèiem junts a classe.

És com una festa de disfresses. Uns els coneixes immediatament, d'altres t'han de dir qui hi ha darrere la màscara. La majoria feia vint-i-cinc anys que no ens vèiem.

Sopar de nosaltres, alumnes d'escola pública de poble durant els anys de la transició, aquest any que n'hem fet quaranta. Hem vingut bona part de la classe. Avui els nostres fills tenen l'edat de quan anàvem nosaltres a col·legi, i nosaltres tenim l'edat dels nostres pares quan érem alumnes. Ens hem fet oficinistes, mestres, funcionaris, perruqueres, informàtics, jornalers. Alguns hem emigrat a les capitals de comarca, província o país. Hem més o menys vist de què anava això de viure i ara ens hem trobat al poble, per fer un sopar, vint-i-cinc anys després.

Tan important que va ser en la meva formació, el meu millor amic és un desconegut. El meu gran primer i últim amor em deixa completament fred. Però això és la superfície. El fons és més descoratjador. El cas és que no hem canviat gens. El meu millor amic i el meu gran primer i últim amor eren circumstancials. Perquè els més ben plantats han quedat calbs com una bola de vidre i fan panxa, però en el fons estan igual. Igual de presumits, igual de ben vestits, amb la mateixa mirada castigadora. El ganàpia extravertit i cafre que ens tustava a l'hora del pati continua sent ganàpia, extravertit i cafre. La bleda preciosa i amb mala llet defensiva continua sent bleda i preciosa, i tenint aquella mala llet defensiva. No hi ha hagut evolució. Com a molt, autoparòdia. És per tallar-se les venes. Vint-i-cinc anys i estem igual.

O potser vivim un engany del moment, perquè tot el que compartim és el passat i és des del passat que ara ens observem els uns als altres. No ens mirem el passat des del present sinó el present des del passat. Tirem fotografies per retratar un futur, no un record.

I hem parlat dels mestres, quan encara se'ls deia senyor, el senyor Rutllant, la senyoreta Renedo, el senyor Agustí. I algú ha passat amb una llibreta i ha anat apuntant anècdotes que després s'han llegit en veu alta. Es veu que jo m'adormia a classe. Primera notícia.

«Com passa el temps!», diu algú. «Passa? Si passés rai! Es queda! Se'ns va posant a sobre, ens pesa i ens arruga! No passa, no, que es queda!»

Tot el sopar, el ganàpia extravertit i cafre ha estat molestant la preciositat bleda. No l'ha deixat respirar. Al final de la festa, la preciositat bleda s'acosta a un grup d'homes i ens diu que ella se'n va. «Si veieu que l'Àlex em segueix, sisplau, atureu-lo», ens demana. «Aturar l'Àlex?», contesto. «Et penses que vull que em trenqui la cara?» Llavors ella, amb molt mala llet, m'ha allargat la mà. «Xoca-la», em diu. Ho faig. «Això és un amic», m'engalta. I jo em reveig fa un quart de segle, quan era un noiet virginal de tretze anys, demanant-li d'amagat i mort de vergonya si volia sortir amb mi. La seva resposta, defensiva, va ser: «Però, a veure, Toni, tu, perquè vols sortir amb mi?» Almenys en aquell cas, la bleda no era ella. Tenia tota la raó del món. Encara busco la resposta.

Un sopar cada vint-i-cinc anys es pot fer. El pròxim ens tocaria als seixanta-cinc, seria el de final de curs.