Grouchisme socialista

Ahir Mariano Rajoy va assumir un repte difícil i va pronunciar Castelldefels. I quan un gallec que no sap gallec diu Castelldefels –amb aquella cara d'esforç infinit– és que passa alguna cosa greu, molt greu. I, efectivament, Castelldefels és el terme que condensa totes les pors, no només del PP, sinó del règim del 78 en el seu conjunt. Aquella ciutat de pinedes suaus ha passat de mite de l'Espanya resistent contra el separatisme a pagar la quota de l'Associació de Municipis per la Independència. Amb, només, unes eleccions pel mig.

Però Castelldefels, com Terrassa, té un alcalde del PSC. I són aquests dos socialistes els que han prioritzat la vara de manar a la fidelitat a Madrid, amb la consegüent enrabiada del PSOE. Ni ells ni el PSC no s'han tornat independentistes, òbviament, però han considerat que l'objectiu principal és ocupar el poder. El mateix que ha fet Àngel Ros a Lleida, pactant amb Ciutadans amb aquella alegria que caracteritza un socialista català quan s'asseu a la poltrona d'alcalde. Durant molts anys, el principal actiu del PSC va ser que podia pactar absolutament amb tothom, des del PP fins a ERC, passant per CiU i l'aleshores fidelíssima ICV. Les successives direccions de Nicaragua van buidar, a consciència, el PSC de qualsevol rastre d'ideologia i gairebé ho van aconseguir fins i tot entre els seus votants. I, de fet, ho continuen fent. De Lleida a Badalona i de Sant Andreu de la Barca a Castelldefels, passant per Terrassa.

El PSC sempre ha estat marxista, sector grouchista. Té una ideologia, però també en té d'altres. La pega és que som en una època refotuda en què els convergents s'han fet independentistes i els d'Iniciativa, antisistema. I a la gestoria cada cop li queden menys clients... Merda de conviccions.