Per què no sóc independentista?

Per què no dic “Sóc federalista”, que seria més fàcil? Perquè cada dia veig més clar que, si ho dic, sembla ben bé que amagui alguna cosa i que vull fer pensar a la gent que:

- Potser no sóc independentista però en canvi sóc partidari i promotor d'una consulta sobre el tema.

- O potser sóc d'aquells que, segons quina sigui la reacció, em puc passar a l'independentisme?

- O bé és que escampo tinta de calamar amb una cosa tan complicada com el federalisme, perquè així no ho entengui ningú.

No sóc cap d'aquestes coses, per tant, llegiu-me els llavis: “No sóc independentista! Desitjo que Catalunya i Espanya segueixin unides en el futur.”

Tinc, a més, una segona raó més personal, vull ajudar els socialistes a treure'ns de sobre aquest pànic que ens persegueix des de fa temps d'atrevir-nos a anar a contracorrent i a ser impopulars.

Quines són, doncs, les meves raons?

1. Apostar per la independència és promoure una carreró sense sortida que només portarà frustració i malbaratament d'energies.

Desenganyem-nos, la independència és impossible sense un conflicte internacional molt greu, altament improbable i molt poc desitjable.

Espanya, en el sentit més ampli (partits, judicatura, funcionariat, exèrcit, mitjans de comunicació...), no permetrà mai una separació que signifiqui la seva quasi segura destrucció (a Catalunya molt probablement la seguirien altres regions, el País Basc, les Canàries... i, a més, es crearien uns problemes econòmics incontrolables). Per tant, aquest conjunt anomenat Espanya utilitzarà tot el que tingui a la seva mà (tot, no ho dubteu!) per evitar-ho i cap país del món estarà disposat a jugar-se els quartos per Catalunya amb el risc d'engegar una escalada de rèpliques del terratrèmol.

Que tampoc ningú em vingui amb històries èpiques! La història només fa ressaltar els triomfadors però oblida la fi de líders visionaris (i potser carregats de raó), molt més nombrosos, que han fracassat. Recordeu, si no, l'eufòria dels líders europeus l'agost del 1914 quan creien en una victòria fàcil dins d'una guerra curta, o la dels líders de l'antiga Iugoslàvia en el moment de la seva partició. Parlo d'aquest parell de coses perquè són fàcils de recordar però, a més d'aquestes, segur que hi ha moltes heroïcitats que han passat a l'oblit més absolut.

Tampoc vull que em sermonegin amb la cançó del “dret a decidir”. Malgrat que aquest dret és de justícia, forma part de l'altra cara de la mateixa moneda. Espanya i la resta de països no permetran mai una consulta en la qual hi hauria altíssimes probabilitats que hi guanyés el sí.

2. Els conflictes entre persones es resolen molt millor i de manera més estable amb acords entre les parts i buscant aliats en lloc d'enemics. Això és el federalisme!

A més, un acord amistós i estable amb Espanya dóna a Catalunya una millor capacitat de relació i influència internacional.

Per il·lustrar aquesta idea us proposo evocar dues imatges: la Manuela de Madre defensant al Congrés la proposta de llei del nou Estatut i la de la Marta Mata promovent la primera llei de normalització lingüística i la immersió escolar.

3. No m'agrada gens la filosofia d'una part important dels promotors de la independència. Una filosofia que es podria resumir amb el lema de la gent de Plataforma per Catalunya o el dels antics carlins, “Primer els de casa!” (no importa el que sigui, les persones, la cultura, el comerç...), o de la cançó rosegaaltars d'en Llach –“El meu país és tan petit...”–, o de la gent que va bloquejar la manifestació del 2010 contra la sentència de l'Estatut perquè l'encapçalava el president Montilla, o d'Òmnium Cultural, fent campanya contra el referèndum del tractat de Maastrich,..

Honestament, tot aquest batibull col·lectiu m'ha fet ballar el cap. Al començament imaginava que aquests arguments tan senzills havien de tenir algun forat en algun costat, no podia ser que gent que jo considerava molt seriosa i intel·ligent no els compartissin i seguissin insistint en aquesta estratègia. Segur que alguna cosa se m'estava escapant!

Els socialistes d'Olot vam convidar la Marina Geli, en Joan Manel del Pozo i la Montse Tura per veure quin camí proposaven. Personalment vaig anar a escoltar gent tan raonable com en Germà Bel i l'Antoni Puigvert. I, francament, cap d'ells va aportar cap estratègia coherent per seguir en el procés o la consulta més enllà de la dita llatina que la fortuna ajuda els audaços.

També m'intrigava el president Mas, com a figura política. No ho veia, aquest home, que es posava en un carreró sense sortida? Aquest dubte el vaig resoldre durant la inauguració del nou hospital d'Olot. Quan el president va sortir del seu cotxe, la gent l'esperava cridant “president, president!” i “independència, independència!”. Evidentment això és irresistible per a qualsevol mortal per molt que t'esforcis a raonar. El president s'ha cregut també que ell portava un preciós vestit, quan anava conill.

Per pròpia experiència, i com a catalanista que sempre m'he sentit, sé prou bé que una cosa són els arguments i l'altre les emocions, aquests desitjos que neixen de capes més profundes de la naturalesa humana.

Això explica que a TV3 després de cada notícia sobre la candidatura de Junts pel Sí facin sortir acte seguit en Garcia Albiol. Molt llestos, ells! Com més bilis, menys arguments.

Però, nois, o fem jugar les emocions i la raó en el mateix equip, o ens fotrem en un embolic de Maria santíssima.