En defensa de mossèn Jaume Reixach

L'altre dia ens reunírem una colla dels que vàrem acabar el batxillerat al Collell el 1965. En Rafel Nadal en el seu “Quan érem feliços”, ens mostra una versió infantil i familiar del Collell. La realitat era força més dura, en particular per als més grans que ens delíem per tenir llibertat per poder fer “coses de grans”, per poder tenir la nostra intimitat i que no ens controlessin el correu, llegir el que ens semblés, discutir sobre política i plantejar problemes de fe. També volíem que ens deixessin de martiritzar amb les obsessions clericals. Érem presoners d'un sistema de postguerra en un món que començava a canviar ràpidament.

I en aquell darrer any va arribar a l'internat una alenada d'aire fresc. Un capellà jove, en Jaume Reixach, que ens tractava amb deferència, ens explicava com anava el món. No sé si ens va canviar la vida, però certament l'entorn de disciplina militar va suavitzar-se. De fet, el bisbe Jubany l'havia enviat a canviar el Collell.

La nostra trobada per celebrar els cinquanta anys de l'alliberament la vàrem fer amb mossèn Jaume, a Blanes, amb l'objectiu de donar una injecció de moral a qui ens havia obert una mica les portes del món i sabíem que estava en situació difícil. No podíem pensar que ho fos tant. Tenia ganes d'explicar-se, perquè sabia que la nostra visita estava relacionada amb l'ostracisme al qual l'havien abocat. Després d'escoltar-lo se'ns ha fet palès que estem davant un cas d'autoritarisme i possiblement de venjança, que hauria de ser intolerable en una església que pretén ser referència moral per a la societat. També que tenim un problema greu amb els mitjans de comunicació, que semblen parar atenció només als fets morbosos i que no qüestionen les fonts d'informació que tenen. La reputació sembla que no tingui importància quan es tracta de vendre premsa.

Ens trobem així que, pel fet que hi hagués un crim a casa seva, del qual possiblement es va escapolir per ben poc, mossèn Jaume ha estat suspès com a rector de Riells, una parròquia on tothom l'aprecia, i se li ha prohibit publicar els seus articles periòdics a El Punt Avui.

Quina justificació hi pot haver? Al jove brasiler assassinat al seu pis mentre ell hi era, sense poder evitar l'agressió, el va acollir essent major d'edat i ningú ha demostrat que hi mantingués cap relació impròpia. La xicota ho afirma i dóna suport a mossèn Jaume. Pel que sembla l'assassí, estava molt trastocat i es justifica perquè sentia veus... Quan va saber que tots dos eren al pis va anar a comprar el ganivet amb el qual va matar el jove i potser hauria fet el mateix amb en Jaume si no hagués sortit a buscar auxili.

Per què es manté l'allunyament de la parròquia i la prohibició de publicar després de tant temps? I per què en Jaume no reacciona?

L'advocat defensor de l'assassí confés, potser per intentar pal·liar-ne la responsabilitat, ha fet una esquitxada de porqueria al voltant del cas. No s'han aportat proves, però els suggeriments han estat suficients perquè s'hagi condemnat mossèn Reixach, almenys a un escarni públic amb insinuacions malèvoles.

La pregunta és per què el Bisbat no ha protegit mossèn Reixach i, ben al contrari, ha mantingut unes accions que, en primera instància podien semblar lògiques, però que fa molts mesos que han deixat de ser-ho. La conclusió que en traiem és que o bé el bisbe de Girona és incapaç de tractar adequadament la qüestió o simplement vol callar una veu que sempre ha estat d'autocrítica envers una església burocratitzada i allunyada del poble. Els articles de Jaume Reixach no agradaven gens al bisbe.

Una altra pregunta que ens vàrem fer és per quin motiu en Jaume no es defensava. Ens va sorprendre escoltar que, malgrat el que li ha fet el sistema, en Jaume manté la fe cristiana... i la resignació que va fer que Jesús callés davant el Sanedrí quan l'acusaven falsament. Es resigna malgrat no tenir ni els pocs recursos que li donaven la seva tasca pastoral i els articles i estar abocat innecessàriament a la misèria. Però ell continua escrivint per als seus amics

Quina institució pot fer callar amb impunitat un dels seus membres que l'única cosa que vol és que sigui millor? A l'època de Wikileaks, és possible una censura com la que s'aplica a mossèn Reixach?

El bisbe Pardo ens ha de respondre urgentment a aquesta pregunta. Si no ho fa, potser els amics de mossèn Reixach haurem de prendre mesures, perquè per a creients i no creients l'abús de poder és inacceptable.