Platja d'Aro

Com cada any, un dia d'agost a Platja d'Aro convidats per la cosina Montse, que hi té un apartament. Platja d'Aro em suggereix sempre la mateixa pregunta: entre tota la gent que s'hi belluga, hi ha algú que hi estigui empadronat? Algú que hi hagi nascut, que hi tingui ancestres, que hi celebri Nadal en família. Entre la marabunta turística de Barcelona sé distingir els naturals per la manera de caminar o de seure als bars. Com que a Platja d'Aro gairebé tots els estiuejants són del país i gairebé tots parlen en català tret dels cambrers, la discriminació és difícil. Passo per davant de l'ajuntament, un edifici que sembla de joguina. Si hi ha ajuntament és que hi ha censats. Però la placeta del davant, acull gent que hi vagi a veure
ballar els gegants? Hi ha gegants? Al costat mateix de la casa consistorial, han obert un McDonalds que si no és el més gran dels que aquesta cadena té al món poc n'hi deu faltar. El McDonalds mastodòntic redueix i es menja l'ajuntament i la placeta, i a mi em sembla que no hi ha imatge més gràfica per descriure Platja d'Aro. Un govern municipal, no sé si aquest o el d'abans, es va inventar l'eslògan “Platja d'Aro, turisme familiar”. Alguns comerciants de l'oci el van fer retirar. Per molt que aquests comerciants vulguin atraure joves balladors i taboles, el turisme de Platja d'Aro és molt familiar. Hi ha una prova infal·lible: a la platja magnífica les senyores, joves o grans, no practiquen el top-less. Hi ha massa roba estesa.

A la tarda, pel carrer de les botigues la familiaritat s'aguditza. M'assec a can Bona, el meu observatori de cada any, a prendre un cafè i veure la gent com passa. Una altra pregunta que em faig: quan es posa la gent els vestits de mudar o de fer bonic que s'exposen als aparadors i adquireix? Els veïns de taula, un matrimoni de Sant Celoni que també tenen apartament a Platja d'Aro i hi vénen des d'anys immemorials, m'informen: “Diu que el Llevant tanca.” El Llevant és un restaurant. “Hi posaran una botiga de roba.” També han tancat els històrics i indígenes magatzems Valls (“Valls són els meus Reis”). “Un Mango.” La senyora em diu que ja té ganes que comencin les tertúlies a la televisió. “M'entusiasma la política, i ens esperen uns vint-i-set dies apassionants.” La senyora és dona d'estelada, i per a ella setembre tindrà aquest any vint-i-set dies. Al passeig de mar, un hotel espaterrant pensat per allotjar russos, acusa la política econòmica de Putin. Una noia russa vol entretenir els clients de les taules a l'aire lliure amb un violí elèctric, però no hi ha clients. Només s'atura a mirar-la la gent del país que passa.