Vimbodí

Vimbodí és un poble de la Conca de Barberà que té el privilegi d'acollir en el seu terme el monestir de Poblet. Ara Poblet és de Vimbodí però abans Vimbodí era de Poblet, com ho era mig Catalunya, quan irradiava la fe i la cultura i construïa el país. El casal d'avis de Vimbodí organitza un concurs literari obert als territoris de parla catalana, i aquest any, que se celebra la tercera edició, em van demanar de presidir el jurat. Com que m'ho va sol·licitar en Ferran Espada, fill del poble, directiu d'aquest diari i amic, no vaig poder dir que no tot i que sóc un desastre judicant els escrits dels altres. En Ferran em va posar en mans de la Pilar, que és qui organitza el certamen, i tot va anar com una seda. Dissabte es va fer l'entrega de premis. Vam dinar, vam fer un sobretaula que no s'acabava mai, em van ensenyar el poble i al vespre es va fer el cerimonial al teatre. Un company meu de jurat havia guanyat el concurs l'any passat. El seu treball va arribar de Madrid i tothom es va pensar que era un català que hi tenia el domicili. Va resultar ser un madrileny de tota la vida, lingüista de professió, que ha après el català a base de cursos a la delegació catalana d'allí, la Blanquerna. Usa un català tan acadèmic que no sap de quina hora li parlen quan li diuen les onze i mitja en comptes de dos quarts de dotze. La Pilar, l'organitzadora, és d'Albacete. Quan recorda la infantesa parla en castellà. Si no, en un català impecable. És independentista. En Miguel, el president del casal d'avis, és d'Extremadura i fa quaranta anys que viu a Vimbodí. “Sé el catalán, lo entiendo todo, pero no me sale hablarlo.” Millor que el sàpiga, perquè la seva dona no li parla d'altra manera. La dona també és independentista. Ell, no. “Pero lo respeto.” En Ferran Espada m'explica que quan hi havia fàbriques i molins, Vimbodí va ser receptor de molta immigració, sobretot extremenya. La seva mare n'és un producte, i ell li parla en castellà. “No acaba d'entendre tampoc la independència, però al final hi votarà a favor.” Sembla, pel que els dic, que a Vimbodí no es parli de res més, però és que no es parla de res més. El madrileny entén les raons dels del sí. El jove de Gandia que aquest any s'ha endut un premi, també. Ho proclama des de l'escenari, i en Miguel l'aplaudeix. Després em mira i em somriu volent dir “va així”. Havia estat a Vimbodí, enviat pel diari, el dia que es va celebrar un d'aquells referèndums originats a Arenys de Munt. Es tractava de veure si els monjos de Poblet anaven a l'urna. Com que els monjos són matiners, quan vaig arribar ja hi havien passat. “Tots?” “Alguns.”