Centre comercial

Abans de la crisi, les botigues de roba –ara de les peces de vestir se'n diu “roba”, “surto a comprar roba”– tenien a Mataró els establiments duplicats. Hi havia, posem, el Massimo Dutti del centre urbà i el Massimo Dutti del centre comercial Mataró Parc, que per molt que se'n digui “centre” és excèntric i s'hi ha d'anar amb cotxe. La crisi ho ha alterat tot, i com que Mataró és una de les ciutats més empobrides de Catalunya i la que presenta un resultat d'atur més alt, la duplicació pràcticament s'ha acabat i la majoria de botigues de marca s'han replegat al Mataró Parc, que per la seva situació a peu de dues autopistes recull clientela de tot el Maresme i el Vallès. Els buits que aquestes botigues han deixat al centre de la ciutat o no s'han omplert o han estat ocupats per òptiques, perfumeries, dentistes, basars xinesos, basars que imiten els xinesos, Vodafones i bars, vinga bars. Resisteixen només alguns comerços de sempre, i quan dic de sempre vull dir els que ja freqüentaven els avis quan la roba rebia el nom de faldilla o corbata. Jo procuro ser-ne client per semblants motius de resistència, però un dia o altre em cal desplaçar-me al Mataró Parc, que és el que vaig fer ahir. La primera observació és que en aquests llocs la gent no camina ni fa la mateixa cara que quan va per un carrer a la intempèrie. Si al carrer sembla que tothom vagi per feina i hagi d'entrar en un banc, els visitants d'una superfície comercial llisquen ingràvids per les rajoles brunyides com ho fan els caminants dels aeroports. Per les cares de felicitat que exterioritzen fa l'efecte que l'entrada en una qualsevol botiga hagi de ser la destinació a un país idíl·lic on no hi trobaran només roba sinó platges amb palmeres. Hi havia molts nens, que encara no han començat el curs. Estaven contents com si ja calcessin les sabates noves que els pares encara no els havien comprat. Hi havia també grups de nois i noies molt joves que semblava que fos el primer dia que els deixaven sortir sols de casa. Com que en aquest paradís retrobat l'afluència és lògicament contínua, no sé com l'Ajuntament no hi ha muntat una oficina de resoldre tràmits i l'Església, que té els temples buits al centre, no hi ha obert una casa d'oració amb intenció prosèlita. Vostès ja saben que no faig cap pas sense pensar en el “procés” de la independència. La gent que compra roba i els dependents que l'emboliquen, hi tenen algun interès? Se senten inquiets o esperançats? Discreció i normalitat, tot i el repte que ja tenim a sobre. El més reflexiu era un maniquí de guix amb qui vaig intercanviar una mirada interrogativa una estona.