Independència, bona fe i càrrega de la prova

En els debats previs a les eleccions del 27-S una de les poques idees en què coincideixen partidaris i detractors de la independència de Catalunya és que correspon als independentistes demostrar i justificar, d'una banda, la bondat o legitimitat de la seua proposta i, d'una altra banda, que el suport a la secessió és majoritari. En certa manera s'està acceptant una presumpció a favor de l'statu quo estatal i atribuint la càrrega de la prova als qui se'n volen separar i constituir un nou estat.

Atribuir la càrrega de la prova és, per exemple, establir que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari. Això vol dir que qui acusa ha d'aportar les proves, i que en cas de dubte preval la presumpció d'innocència. Les regles sobre càrrega de la prova són clau en tot procediment judicial, perquè normalment tothom té proves i arguments raonables per defensar la seua posició. En certa manera, tenir la càrrega de la prova és jugar amb desavantatge.

En un plet polític com el català el plantejament no és gaire diferent. De fet, podríem admetre d'entrada la presumpció a favor de l'statu quo estatal abans esmentada. En tot cas, les forces independentistes s'han esforçat prou a superar la càrrega de la prova sobre la legitimitat de plantejar la secessió, sense discutir si els correspon. Els arguments que utilitzen pertanyen al marc de les concepcions més restrictives sobre la secessió: aquelles que només l'admeten quan concorre una “causa justa”. En aquesta línia s'han d'entendre les denúncies relatives a la manca d'acomodació de les demandes majoritàries de la societat catalana, la distribució no equitativa dels recursos públics o la vulneració del marc d'autogovern de Catalunya.

L'altre aspecte, el de demostrar que el suport a la independència és suficient, crec que està una mica més coix. Tot el debat sobre si s'han de comptar vots o escons, o sobre si és suficient el 50% +1 dels vots/escons per proclamar la independència, suposa efectivament imposar una altra vegada la càrrega de la prova en els independentistes, sense justificar-ho adequadament.

En aquest cas, la meua objecció és que atribuir la càrrega de la prova a l'altra part, el que vol canviar l'statu quo, requereix actuar de bona fe. Aquí, igual que en altres contextos, fer boicot als instruments que hom podria utilitzar per demostrar una cosa pot suposar invertir la càrrega de la prova. És a dir, si fas tot el possible per impedir que es faci una votació transparent per conèixer la voluntat dels catalans, difícilment pots continuar beneficiant-te de la presumpció que la majoria estan a favor de mantenir l'statu quo estatal.

Què vol dir això? Des del meu punt de vista implica que no és legítim que totes les dificultats que té la lectura de les eleccions del 27-S com un plebiscit hagin de perjudicar el còmput independentista. Per exemple, per què hom insisteix a demanar una majoria qualificada, o més del 50% de vots a favor de la independència fent abstracció del percentatge que obtenguin els contraris? O, per què s'han de computar com un no a la independència els vots de les opcions favorables al dret a decidir que no volen definir-se perquè entre els seus votants hi ha posicions diferents?

Demanar una majoria important o reforçada dels favorables a la independència només és legítim com una fórmula puntual per comprovar que el suport majoritari no és merament conjuntural i és per tant irreversible. Qualsevol altra cosa suposa donar un valor moral superior a la unitat estatal sense cap justificació, que vulneraria el principi d'igualtat. El mateix podem dir d'atorgar als contraris a la independència el benefici de sumar les abstencions: pot suposar privilegiar indegudament l'statu quo.

En definitiva, el 27-S, i en les votacions parlamentàries que vindran, una lectura justa dels resultats hauria de prestar més atenció a la diferència entre les opcions clarament favorables i contràries a la independència, com a millor fórmula per mesurar la irreversibilitat de la majoria. No és igual un Parlament dividit 68 a 67 que 68 a 48 amb 19 abstencions. Tot això en el benentès que aquells que s'abstinguin en nom del dret a decidir accepten la posició de la majoria, la comparteixin o no. És a dir, que tan o més important per saber qui ha guanyat serà que les candidatures independentistes no baixin dels 68 escons com que les obertament contràries no superin gaire els 48 que tenen ara. I en qualsevol dels casos, en una democràcia parlamentària sempre hem de presumir que qui té més escons representa la majoria social. És qui ho pretengui negar que té la càrrega de demostrar que no és així.