Coral

Doncs a mi no em sorprèn que la CUP suggereixi una presidència “coral” a la Generalitat. El catalanisme popular i d'esquerres arrenca en bona part dels Cors de Josep Anselm Clavé, com el burgès i de dretes, per entendre'ns i simplificar, emergeix de l'Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Abans de l'ensabonada “llemosina” d'Aribau al seu amo, el poble ja componia i cantava cançons i corrandes en català. En realitat no ho havia deixat de fer mai i, al contrari de la burgesia, que en gran part es va passar al castellà i que pretenia fer catalanisme en l'idioma de Madrid, la gent de camp i fàbrica es va mantenir fidel a la llengua del país. Clavé va afinar les cançons populars, en va incorporar de noves i va treure els obrers de les tavernes perquè les cantessin en cors i orfeons i adquirissin cultura. Al Palau de la Música, propietat de l'Orfeó Català, conflueixen el cant popular i els senyors que van a escoltar Schönberg. Si el pacte entre Junts pel Sí i la CUP es fa realitat, la investidura es podria celebrar en el seu escenari. És clar que un cor, perquè no sigui un orgue de grills, vol un director, un líder, un Clavé. Ja el trobaran. I si no, malament. Al Palau no sempre hi ha grans nits, valorem-ho a l'hora de negociar.

També veig en la proposta “coral” i en els mateixos resultats electorals que obliguen a filigranes imaginatives, la nostra tendència a embolicar-ho i engrandir-ho tot. Estimem Pasqual Maragall també perquè ens retrata. El nét del poeta que començava una oda dient “Escolta, Espanya, la veu d'un fill” i l'acabava amb un “adéu, Espanya” poc filial i que és autor de l'himne de l'Orfeó, per urbanitzar un terreny s'inventava el Fòrum, per protegir el català proposava afiliar-lo a la francofonia, per reforçar Catalunya veia una regió fins a Tolosa i també va duplicar i triplicar càrrecs al cor del tripartit. O Macià. O Companys. O Llull. Per aprofitar una llimona acabem fent una plata de crema. Som així.

Hi ha qui pensa que dic aquestes coses per fer brometa, i jo parlo seriosament. Una altra cosa és el to. Com sigui, la brometa no és acceptada en aquests moments transcendents, ni res que es pugui interpretar com a pressions als negociadors. La consigna és silenci. Junts pel Sí no dirà res fins que tot estigui lligat. La CUP, fins dijous. Els militants i aficionats, mentrestant, a callar. ¿El mutisme que fa que l'altre no sàpiga a què atenir-se, no és una altra forma de pressió? Umberto Eco deia que la falta de senyal és un senyal. I si ho va dir algú abans que ell, jo ho he llegit en l'autor d'Apocalíptics i integrats.