Valors o autoflagel·lació

Si una cosa es constata quan hom acompanya processos de reflexió de professionals per als quals la seva tasca és intensiva en valors és un constant to depressiu i, si se'ns permet l'expressió, una certa tendència a l'autoflagel·lació. Ens referim a professions com ara metges, mestres, funcionaris, etc. Són professionals que, en la mesura que estan compromesos amb la seva professió, molt sovint la viuen quotidianament amb un sentiment de no estar prou a l'altura. Els motius poden ser molt diversos, però un dels que habitualment hi és més present és que les circumstàncies (de tota mena: polítiques, socials, organitzatives, pressupostàries…) impedeixen l'exercici satisfactori de la professió, que es converteix així en una mena de cursa d'obstacles contra totes les resistències viscudes. El mite implícit sol ser que si aquests obstacles s'esvaïssin aleshores la pràctica professional s'esdevindria amb tota la potencialitat dels valors que la justifiquen. No cal dir que aquests obstacles hi són, i són ben reals. I que algunes de les dificultats que han patit aquests professionals els darrers anys són ben punyents. Però també voldríem afegir que el component autoflagel·lador que de vegades predomina és el resultat d'una confusió en la manera d'aproximar-se als valors. Aquesta confusió té com a mínim dos vessants. I tots dos estan vinculats a un mal ús del llenguatge sobre els valors.

Un d'ells és el resultat d'una de les funcions que té tot llenguatge valoratiu. Parlar de valors ens situa vitalment en l'àmbit de la projecció. Ens motiva, és a dir, ens mou. I ho fa activant components emocionals ben arrelats. El llenguatge dels valors expressa el nostre desig de projectar-nos, en el sentit de voler ser millors. Estableixen un horitzó de màxims que, com tot horitzó, mai atenyem però que, per contrast, estableix alhora els límits i les possibilitats de la nostra activitat. Aquest component, que ha estimulat tantes coses positives, té una cara fosca: el perenne descrèdit de la realitat present. Un discurs massa sobrecarregat axiològicament mai no està del tot satisfet. Dificulta gaudir del present perquè no hi ha cap present terrenal que resisteixi la comparació amb un ideal. Dit d'una manera barroera: determinats idealismes ultraexigents convé que vagin acompanyats del clàssic “que no estamos tan mal”. Cal també apreciar millor el que ja tenim i hem assolit amb relació als valors que proclamem, i cal una certa tolerància a l'ambigüitat que té tota realitat comparada amb la puresa dels valors. I aquesta ambigüitat no és un obstacle o una resistència, sinó l'àmbit on els valors es viuen i la seva condició de possibilitat. Altrament, parlar de valors acaba generant una mirada entre depressiva i persecutòria sobre la realitat. Convé no oblidar mai la vella metàfora kantiana segons la qual el colom es pensa que volaria més lliure i millor sense la resistència de l'aire, quan és justament l'aire el que el sosté i li permet de volar.

Però si aquest vessant de la confusió que acabem de descriure encara s'accepta sovint, costa més d'acceptar el segon. Que és el resultat d'un ús abusiu de l'article. Parlem de “el” servei públic, “la” transparència, “la” solidaritat, etc. I amb això sembla que parlem d'una realitat absoluta que coneixem amb claredat i que cal “aplicar”. D'aquí que tan sovint aplaudim o censurem decisions que –diem– opten per, o rebutgen determinats valors. Entre altres raons perquè tots acostumem a valorar els altres pel que fan i a nosaltres per les nostres intencions. Però els valors no existeixen en si mateixos, ni sabem què són fora de context. Els valors no es concreten en una definició sinó en una interpretació. Per això només existeixen quan, en un context determinat, prenem una opció entre les diverses possibles al nostre abast. I és entre elles que cal comparar-les en nom dels valors i no amb un suposat i fantasiós saber el que són “els” valors. És a dir: els valors poden ser font d'exigència, motivació i transformació. Però no cal que esdevinguin una autoflagel·lació.