El silenci cartoixà
El silenci monàstic porta remors de la llengua veïna i fins s'intueix que no és una qüestió lingüística
Des de fa temps, a l'entorn de la festivitat de Sant Bru, dedico un article a parlar de l'orde cartoixà, de la seva història, carisma o aportació cultural, tenint en compte que és en la quotidianitat d'una opció radicalment diferent on s'acumula el pes de quasi un miler d'anys d'espiritualitat europea, des de moments de gran expansió fins a temps de silenciós recolliment. El teòleg eclesiàstic Bru de Colònia, amb sis companys, el juny del 1084 es retirà al desert del massís de la Chartreuse per iniciar l'experiència mística que consolidarien els seus successors, fins al dia d'avui, quan dinou monestirs masculins i cinc de femenins, repartits pel món, mantenen l'obediència dels coneguts com a monjos blancs.
Temps difícils per als ordes monacals, quan la vida cenobítica no està de moda. Algunes fins i tot han desaparegut i no deixa de ser sorprenent que el més gran i poderós orde contemplatiu entre els segles XV i XIX, els jerònims, a inicis del segle XXI es redueixi a un sol monestir –Santa Maria del Parral, a Segòvia– i no arribi a la dotzena de professos. És de celebrar que l'orde cartoixà tingui un total de quasi quatre-cents cinquanta confessos, entre les branques femenina i masculina. D'ells, dos cenobis es mantenen a Catalunya, un de masculí, a Tiana, i un de femení, a la Pobla de Benifassà, al castellonenc Baix Maestrat i dependent de la diòcesi de Tortosa. Encara a Serra Calderona, al Camp de Túria, hi ha la cartoixa masculina de Porta Coeli, però el lligam amb Miraflores i la voluntat de llargs anys fa que sigui molt agosarat poder catalogar-la com a cartoixa catalana.
La història de Catalunya s'enorgulleix d'haver tingut un dels més importants cenobis de l'orde, quan la cartoixa d'Escaladei influencià en bisbes i
reis, multiplicà les fundacions i fins tingué alguna cosa a veure en l'evangelització d'Amèrica. Fou ella el referent de la província cartoixana de
Catalunya, que aglutinava les cartoixes del Principat, País Valencià, Illes, Aragó i Portugal, en una experiència ferida de mort durant l'exclaustració del 1835 –de la qual Escaladei no es
recuperà– i definitivament suprimida, el 1949, quan la gestió anticatalana
de Dom Agustín Hospital, profés de
Miraflores i visitador de l'orde, maniobrà per crear la Provincia Cartujana Española.
Des de la fundació, ara fa sis-cents anys, la cartoixa de Santa Maria de Montalegre ha tingut vocació d'abanderar el fet cartoixà català i fins aportà dos catalans professos de la casa a la màxima responsabilitat de l'orde, com foren Francesc Maresme i Ferdinand Vidal. Encara, tot i aixoplugar el noviciat procedent de la Grande Chartreuse, quan França expulsà els ordes religiosos, el 1903, no perdé el caràcter català, tot i el garbuix lingüístic del qual alguns escrits donen testimoni. A la segona meitat del segle XX han ocupat el priorat i/o rectorat un reguitzell de bons catalanistes, com els pares Abella, Dalmau, Rotger, els dos germans Pont, Cardona o Arbolí, si bé a partir del 2000 ha estat exercit per cartoixans forans.
Diria que la llengua mai no ha estat problema, i recordo la bella anècdota d'una conversa amb el penúltim prior, un simpàtic andalús de fina ironia, amb qui sempre he parlat en català mentre ell s'expressava en castellà i al fer-li notar em digué: “És que de no parlar en català a no parlar en castellà hi ha poca diferència”, fent la doble referència del silenci cartoixa i la capacitat de voler entendre's.
D'un temps ençà, el català sembla
retrocedir a Montalegre, en algunes celebracions a les quals he assistit i en la mateixa quotidianitat cartoixana. El silenci monàstic porta remors de la llengua veïna i fins s'intueix que no és una qüestió lingüística. El silenci cartoixà porta accent de Miraflores, aquell mateix que es respira a Porta Coeli. Almenys a mi em preocupa.
