Parlament de paper

Aquesta legislatura ha estat devastadora per al model dit autonòmic. Quan José María Aznar va aconseguir la majoria absoluta va enllestir els darrers traspassos –educació i sanitat– a les dites comunitats i va declarar la fi de la “descentralització”. A partir d'aquell moment i fins ara s'han sentit moltes vegades dirigents del Partit Popular proclamant que “Espanya és el país més descentralitzat del món”. És difícil que se'ls cregui algú, però ells s'ho creuen. Aquesta “descentralització”, per contra, és molt més relativa que fa deu anys. Perquè Mariano Rajoy va fer un pas enrere respecte a José María Aznar i quan va arribar a La Moncloa va iniciar un procés de centripetació. De fa quatre anys l'Estat ha anat recuperant competències i responsabilitats. Una facció del PP considerava que havien anat “massa lluny” en les concessions a la perifèria. Ara hi han tornat. Al centre.

Aquesta actitud s'ha concretat, per exemple, en el model de finançament. És cert que l'Estat va acceptar transferir als governs autònoms un percentatge determinat d'una cistella d'impostos, però aquestes quantitats no circulen de punt a punt sense interferències. El govern central, que és qui recapta aquests impostos, les diposita en un fons i les distribueix entre les dites comunitats segons el seu criteri. Un criteri arbitrari, perpetrat apel·lant a “la solidaritat”. En el cas de Catalunya això es tradueix en un dèficit fiscal insuportable i fa impossible l'autonomia financera de la Generalitat, que depèn d'unes transferències mensuals per poder pagar les nòmines dels funcionaris i els seus proveïdors. Un gota a gota agònic que converteix el poder de l'Estat en àrbitre total de la situació. El dia que Madrid, pel que sigui, decideixi tallar l'aixeta –encara no ho ha fet– la Generalitat patirà un terratrèmol de liquiditat.

Per acabar de complicar el drama, les dites comunitats que no es poden endeutar per la magra qualificació que suporten de les empreses de ràting depenen totalment per fer front al seu deute de la magnanimitat de l'Estat. Un Estat que sobreviu, per cert, gràcies a les garanties que li concedeix la Unió Europea.

Quins són els requisits que conformen un autèntic poder polític, un poder parlamentari? Capacitat legislativa i capacitat pressupostària. En el cas de Catalunya no hi ha capacitat pressupostària. Ja ho hem vist. La Generalitat està en mans del govern de l'Estat. Pràcticament intervinguda. Pel que fa a la capacitat legislativa, es veu limitada per l'àmbit de competències que determinen les lleis generals espanyoles, però, a més, darrerament el govern central ha recorregut davant el Tribunal Constitucional contra absolutament tota la normativa que s'ha aprovat al Parlament de Catalunya. Lleis que han quedat suspeses i que, per tant, no es poden aplicar. El govern de la Generalitat, doncs, és una sucursal intervinguda i el Parlament de Catalunya és un parlament de paper.

Aquesta és la situació i des d'aquesta situació cal actuar. Quan l'oposició demana posar fi a les retallades o més eficiència en la gestió practica un exercici de demagògia descarada. Esquerra ja ho ha pogut comprovar en la negociació dels dos darrers pressupostos. Per als republicans han estat “els més socials de la història”, mentre que per al PSC o Iniciativa han agreujat les restriccions. Potser tothom té raó. Cada nou pressupost de la Generalitat pot ser tan “social” com vulguin els que l'aproven però empitjora la situació. Perquè depèn d'un finançament nefast. Ara, atribuir-ne les responsabilitat al govern o al partit que facilita el suport parlamentari necessari per aprovar-los és d'una obscenitat que tira de tos.

Això és que cal corregir ara. Això és que cal canviar d'arrel amb la “desconnexió” de l'Estat que proposen els partits que han guanyat les eleccions. Però amb un sentit exacte de la llargària de cada pas. Mesurant les conseqüències de cada decisió. Per no haver de fer marxa enrere o per no quedar en l'evidència –en la impotència– més descarnada. Quan la CUP demana “un pla de xoc amb mesures socials” ha de ser conscient, també, dels recursos de la Generalitat. Si no, aquest pla acabarà com la llei de la dependència. No hi ha res que desgasti políticament més que fer una promesa, assumir un compromís, i després no poder complir-la. Quan la CUP demana “actes de desobediència”, ha de calcular les repercussions de cada “desobediència” concreta. Perquè el Parlament de Catalunya sigui finalment de pedra els qui així ho pretenen han d'apamar bé el gruix de l'actual paper.