Pell fina

El TSJC, en un gest del tot inhabitual, va fer públic ahir un comunicat en què carregava contra les manifestacions de suport als imputats pel 9-N i les considerava “un atac directe i sense pal·liatius a la independència judicial”. I jo em pregunto: i on eren, fins ara, els jutges? On era, fins ara, l'aparell judicial espanyol quan el PP es dedicava a recollir per tot Espanya firmes contra l'Estatut de Catalunya? No va ser, aquesta campanya del PP, i algunes de les declaracions dels seus líders, una ingerència del poder polític en l'àmbit judicial? I no ho són moltes de les declaracions que fan, dia rere dia, els líders del PP, alguns ministres i el mateix president del govern? Diu el comunicat del TSJC que “com a garant de la justícia, valor fundacional de l'Estat Constitucional, la seva acció requereix la confiança de la societat, d'on rau la seva legitimitat”. Molt bé. D'acord. I jo em pregunto: i no deu ser que arran de la sentència del TC, que es va carregar un Estatut aprovat pel Parlament, pel Congrés i pel poble català en un referèndum; no deu ser, deia, que aquesta sentència del TC va ser la que va fer perdre la confiança de la societat en la justícia? I a posteriori algunes decisions de l'aparell judicial no han fet res més que empitjorar-ho. Les manifestacions d'ahir pretenen influir en la presa de decisions? D'entrada, volen manifestar indignació. Però, i si pretenguessin influir, què? Que no ho fan cada dia de cada dia, insisteixo, les declaracions d'alguns ministres? I quan parlen d'ingerència, que no ho és que el fiscal general de l'Estat, un càrrec nomenat pel govern, obligui a tramitar una querella que la mateixa Fiscalia de Catalunya havia considerat que s'havia d'arxivar? Això no és ingerència? I encara més: que els ciutadans es manifestin és de veritat “un atac directe i sense pal·liatius a la independència judicial”? No ens podem manifestar? Els jutges reclamen “responsabilitat a aquells que tenen el deure de garantir la convivència en pau i llibertat”. Doncs a ells nosaltres els reclamem que facin la seva feina. I, posats a fer, que s'estalviïn comunicats.