Déu

Què fa Déu? Com segueix? Dispensin les preguntes, que no pretenen tenir res d'irreverent. Quan era molt petit, el pare Joan ens en tenia informats. Déu ens vigilava i vetllava, Déu era etern, Déu era una figura patriarcal amb barba blanca... O potser no, potser el pare Joan ja ens va dir llavors que ens oblidéssim de la barba que vèiem a les estampes perquè Déu no tenia rostre on cultivar-la... Déu habitava el cel, saló confortable on aniríem els de la classe si ens portàvem bé, Déu era el responsable de la creació... Després, quan ens vam fer grans i la religió va passar a ser una assignatura, Déu es va fer invisible en favor del seu fill terrenal, de la moral o de la litúrgia: els colors de la casulla, l'ordinari de la missa... Mentrestant, què fa Déu? Què se'n sap? Entrevisten a capellans i cardenals, que en són els especialistes, i totes les preguntes i respostes giren al voltant del matrimoni, el divorci, l'homosexualitat, els escàndols vaticans o sobre el procés independentista. No seré jo qui digui, com fan d'altres, que els capellans no entenguin d'aquestes matèries. La carrera eclesiàstica és llarga i les qüestions de costums, ètica i política hi han de tenir molt de pes. Ara, jo em pregunto: un cop superades les inquisicions sobre la sexualitat o la labor de Càritas per què cap periodista no els pregunta sobre Déu? O ells mateixos: per què no exigeixen la pregunta? Els escriptors o els pintors són interrogats sobre la seva obra i s'hi estenen, i si bé els actors tenen moltes coses a dir sobre sexe i unions o desunions matrimonials, sempre acaben parlant de la pel·lícula en rodatge. Els capellans, per què no actuen igual? Naturalment no espero les explicacions candoroses del pare Joan. La teologia i la metafísica han avançat molt, suposo, i hi deu haver novetats sobre Déu i els problemes eterns que la seva existència comporta: el mal, el seu silenci... No ho sé. I no ho sé perquè no m'ho diuen. Els sermons de missa acaben sent comentaris de l'evangeli del dia i no satisfan tampoc la curiositat. Ara es diu que Jesucrist va anar a l'Últim Sopar inapetent i que no va tastar res: “preneu i mengeu” en comptes de “prenguem i mengem”. Molt interessant. I el Pare? Hi ha com un pudor de parlar-ne. I també de negar-ne l'existència. Els ateus i agnòstics, abans tan creatius, ara resolen les seves conviccions o dubtes amb sobreentesos anticlericals i gens deïcides. La laïcitat no explica el desinterès. Els capellans i els creients hi són. Hi és Déu? Si hi és, com porta la seva sublim condició? Ens en dirà alguna cosa el bisbe de Logronyo o ens ve a parlar del procés?