Opinió

Ara torno

L'abraçada

Que cara que ens està sortint aquella abraçada entre l'Artur Mas i en David Fernàndez. Això és el que penso, el que sento, dijous a la tarda, que és quan escric aquesta reflexió. Pot ser que entre que l'escric i que vostè, amable lector, l'està llegint s'hagi arribat a un acord per formar govern. En tot cas, és el que penso i sento ara i tinc ganes de dir. Parlava de l'abraçada, d'aquell gest al final de la jornada del 9-N de fa un any en què molts vam veure un resum del que ens havia dut fins allà i el símbol de com havíem d'afrontar la feina que emanava de la demostració del poble català aquell dia. Sentia el segon debat d'investidura dijous al matí i no em podia treure del cap aquella imatge. I vaig recordar no el bon regust d'aquell gest, sinó que companys de Fernàndez de la CUP l'hi van retreure. Aquells mateixos retrets són la resistència d'ara a l'entesa entre Junts pel Sí i la CUP. Ho poden explicar tant com vulguin amb les raons ideològiques i programàtiques que vulguin, però el que veritablement hi ha de fons és que la gent de la CUP (no sé si tots, però sí que és el que toca representar) no vol que ningú els confongui amb aquesta gent. Amb Mas. Amb els que ells diuen que Mas representa.

En poden dir coherència, i en diuen coherència. Però la coherència és una unitat de mesura que tothom es fa a mida. Fins on arriba la seva coherència? Fins que deixi de ser-ho? Fins al límit màxim i més enllà? Si volen coherència, que la practiquin fins a les últimes conseqüències: si Mas simbolitza un partit que “ha robat sistemàticament”, no només no l'han de voler com a president, sinó que no han de voler ni el seu vot, ni els del seu partit ni els dels partits que s'han aliat amb ell. Si la independència l'han de fer els que estan nets políticament com una patena i aquests només són ells (ho va dir Baños dijous des de la tribuna del Parlament), ja ho podem deixar córrer. Si la mesura de la coherència és que amb Mas ni abraçades ni presidència però sí saludar-lo i donar-li un paper simbòlic (i que voti, eh, que necessitem el seu vot), llavors el que hi ha és una superioritat moral de la CUP respecte als altres que tomba d'esquena.

Ja ens havien avisat que ells són nous i diferents i que o els agafes com són o no els agafis. Però el que està passant em sembla tan vell que m'entristeix només de pensar-ho. Em recorda aquelles assemblees dels quatre independentistes que érem llavors i que indefectiblement acabaven a hòsties per essencialismes i per superioritats morals com els d'ara. Jo em pensava que ens havíem abraçat fins a nova data, fins a tenir la feina feta. Aquesta era la gran conquesta de l'ANC. Però no. Ens barallem com ens barallàvem quan només érem quatre. Una abraçada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.