Qui no paga abusa

Diu la dita popular, tan d'aquest país tan raonable, que “qui paga mana”. És tan del país, la dita, que no és. És a dir, que no es pot consumar si qui paga són els catalans i qui mana és l'Estat. La lògica castellana és tota una altra. Mana qui té la força, encara que no pagui. Per això, ahir Cristóbal Montoro va condicionar el pagament de 3.000 milions pendents del Fons de Liquiditat Autonòmica a la bondat de la Generalitat. El govern de Catalunya haurà d'enviar a la intervenció de l'Estat un examen exhaustiu de les seves despeses durant el 2015 i un altre de previsions per al 2016. No fos cas que Artur Mas es gastés els diners que corresponen al seu govern en partides que Mariano Rajoy i el seu considerin obscenes. Com ara “estructures d'estat”. Per a estructures, l'Estat, el de debò, el d'ells. I encara Montoro té l'endimoniada barra d'afirmar que no ha intervingut els comptes de la Generalitat. Com no els ha d'intervenir, si és ell qui controla fins al darrer euro del calaix? En l'estira-i-amolla imposat, qui paga els plats trencats són els farmacèutics catalans, que no cobraran fins que el senyor Montoro hagi aconseguit que apostatin del separatisme i facin públic un memorial de greuges contra la Generalitat. I mentrestant, la CUP, que tomba i gira. Havien dit no sé què de la “desconnexió”. Queda clar per on s'ha de començar a desconnectar. Per l'agència tributària. Perquè ha de ser possible que qui paga, els contribuents catalans, mani. La saviesa popular és la millor.