David i Goliat

Visita col·lectiva al poblat talaiòtic de Son Catlar, al terme de Ciutadella de Menorca. Uns investigadors de la Universitat d'Alacant han descobert que la muralla que tanca el recinte no és de l'època dels talaiots, les taules i les cases que protegeix, com es pensava, sinó més moderna, construïda pels púnics, que havien ocupat el lloc, per protegir-se dels pirates i també de l'expansió romana. L'arqueòleg que ens guia ens fa observar una estela de pedra a la part de fora de la muralla, encarada a l'“enemic”, que presenta unes incisions. Ell hi veu un toro. Jo hi veig un casc i cadascú de l'expedició hi veu una cosa diferent. En acabat, un jove alt i musculat que es diu Lluís ens fa una exhibició de tirar pedres amb fona. L'home és membre d'un club que ha convertit en esport la pràctica dels antics guerrers balears, els temibles foners que reduïen els invasors a base d'obrir-los el cap amb els projectils que tenien més a mà i que aquestes illes ofereixen amb profusió: els rocs. Si no els reduïen, es posaven al seu servei. Els romans van passar de víctimes a tenir-los d'aliats, i com que s'havia de notar que pertanyien a una cultura més sofisticada els van canviar les pedres per boles de plom. Algunes boles duien inscrits insults perquè els receptors unissin la humiliació a la mort. Penso si els gargots de l'estela de la muralla no expressen alguna paraula pujada de to o un “covards”, un “no passareu” o un “burro qui ho llegeixi”. En arqueologia tot sembla provisional.

Hi ha fones llargues, que tiren les pedres molt lluny, i de més curtes, que serveixen per fer punteria quan l'objectiu és a prop. En Lluís és tan bo que va ser reclamat a Israel per demostrar que David havia pogut encertar el front de Goliat. El van dur al lloc on se situa l'episodi bíblic, van col·locar un sensor de la mida d'un front humà damunt un trípode i van comptar els passos que la narració indica. En Lluís va encertar. “A la primera? “Al dispar número deu.” Alguns pensem que en aquest lapse Goliat se li podria haver tirat a sobre i rebregar-lo, però l'atleta ens indica: “Si la Bíblia detalla que David duia cinc pedres és perquè és probable que el colpís amb l'última.” Els moderns hebreus, que tampoc devien pretendre que un menorquí superés el seu gran rei, van quedar tan satisfets com els antics. En Lluís va ser llorejat i la proesa es va incloure en un documental americà que es passa a les televisions.

A la sortida, un senyor em pregunta: “Què, com ho teniu, a Catalunya?” Impregnat de l'ambient esportiu, li responc ràpid com una sageta: Si no és a la cinquena serà a la desena.