La revolució dels somriures?

Jo no sé quantes vegades hem escrit tots plegats allò que aquesta era la revolució dels somriures, que aquest és un país en què centenars de milers de catalans sortim de tant en tant al carrer amb un somriure d'orella a orella per manifestar-nos; sigui per fer una cadena humana, sigui per fer una V immensa, sigui per anar a un concert al Camp Nou. Tots amb un somriure. Contents. Som els del sí, dèiem. I el sí és sinònim del somriure aquest d'orella a orella. I a Madrid eren els del no, els de la cara de mala llet, amb perdó de l'expressió. M'atreviria a dir que en molts moments hem fet enveja, i que hem fet enveja arreu del món. Només han de repassar el que deia la premsa internacional l'endemà de cada Onze de Setembre. A totes les informacions hi sortien fotos de gent somrient. Déu nos en guard que ens els fessin ara, aquests reportatges. Ens els hem empassat, aquests somriures. Ara tots plegats fem cara d'astorats, de perplexitat. Els convergents estan perplexos perquè, després d'haver fet mil i una concessions, d'haver fet propostes i més propostes corals, no aconsegueixen que Mas sigui investit president. ERC està perplexa perquè, després d'haver fer tota mena de concessions i d'empassar-se la llista conjunta, tot plegat pot acabar en res. Els candidats de la societat civil, Lluís Llach, Muriel Casals i companyia, es deuen estar preguntant què hi fan al Parlament, si resulta que podem haver de tornar a fer eleccions. I els de la CUP estan enfadats perquè tothom els pressiona i se senten incompresos amb aquella coherència que els hauria estat més fàcil de mantenir amb un diputat menys. I tots plegats estan una mica emprenyats amb ells mateixos perquè no poden fer res sols i es necessiten els uns als altres. La revolució dels somriures? Ara mateix, a molts electors, a molts electors dels del sí, no els ho sembla. Estan perplexos. I es mereixerien, després de tanta i tanta feina, tornar a somriure. Que tot plegat acabés amb un somriure d'orella a orella.