Del populisme polític al populisme urbà

Des del despotisme il·lustrat fins ara hem evolucionat del “tot per al poble sense el poble” a l'actual “tot per al poble sense res per al poble”. Valgui aquesta darrera locució per definir aquelles polítiques aparentment arrelades en les voluntats expressades per la gent, i que a l'hora de posar-les en pràctica són alentides, ja sigui per la manca de capacitat gestora dels dirigents o per la seva inconveniència respecte a les forces econòmiques, avui més poderoses que els mateixos governs.

La gent, il·lusionada per l'aparent força del seu vot democràtic, es veu aturada per l'estructura de poder fonamentada en l'autoritat indiscutible del capital que domina les finances, l'energia, l'univers laboral i els mitjans de comunicació més importants. En aquest marc, el polític il·lustrat antic i actual, al marge de la seva pròpia parròquia de votants, juga a ser el paràsit aristòcrata que legisla naturalment al seu favor i al d'aquells a qui no pot trair per poder mantenir la seva posició jeràrquica. A l'altra banda el polític popular creu poder lluitar contra tot i contra tots, pensant-se que la virtut i la força del nombre dels seus votants seran suficients i que els mitjans de comunicació alternatius l'ajudaran a capgirar un sistema arrasador d'abast transfronterer.

Així, i per tal d'evitar perilloses frustracions que podrien abocar a situacions poc controlables i al límit, aturant el sistema productiu generador de l'estructura de poder i lubricant d'influències, les mateixes forces econòmiques opten per lliurar el govern de la ciutat. Una ciutat que acull i suporta els problemes més sensibles que afecten la població, que pateix el desgast de les males polítiques estatals i que no disposa de pressupost suficient per fer front a aquestes necessitats. D'aquesta manera es concedeix un petit esquer a una estructura administrativa de tercera divisió, aquella formada per uns subjectes que mai arribaran a jugar la gran lliga estatal –la dels grans muntants– i a on es juguen els dons que poden concedir les finances multinacionals. I tot plegat a canvi de ser el bastió que aconsegueix assossegar, i en el millor dels casos aturar, el descontentament de la gent en front de situacions de manca d'infraestructures o d'habitatge, d'indigència que ocupa els carrers, d'absència de serveis assistencials... problemes la majoria dels quals tenen la seva arrel en una ineficient distribució dels recursos de l'Estat.

Així doncs, i com a darrer moviment d'un pervers joc d'enganys, es convoca els ciutadans a participar en la decisió de com ha de ser el model de ciutat somiat per ells. Se'ls convida a discutir-se entre iguals, se'ls proposa deliberar sobre qüestions menors –atesa la difusió que assoleix la convocatòria, semblen transcendents– i se'ls insinua que d'alguna manera formen part de l'elit dirigent. En definitiva, se'ls insta a col·laborar en aquest joc d'enganys.

Amb tot plegat, l'1% de la població mundial –que domina el 50% de la seva riquesa– ha trobat la manera d'aconseguir fer del despotisme il·lustrat un despotisme amb aparença popular, però naturalment acotat i controlat. Una forma subtil de fer semblant que la majoria té el poder de decidir sobre matèries que, en darrer terme, acaben essent una àrea de negoci més dels qui estan al capdavant del joc, del joc d'enganys.