Per què escriuen ‘puses'
Llegint textos unionistes és fàcil topar amb autors que, quan fan referència al procés sobiranista, escriuen “el pruses”. Tinc la sensació que, en un primer moment, la majoria de lectors amb un mínim de sensibilitat lingüística es deuen sentir disgustats. És lògic. Les persones civilitzades tendeixen a sentir-se incòmodes davant de les demostracions d'ignorància del proïsme, ja sigui en veure algú que mastega amb la boca oberta o que orina en un portal. Vergonya aliena, se'n diu. Ara bé, la pregunta pertinent és: per què ho fan?
La primera idea que ve al cap és que qui escriu això ho fa per simple ignorància. No és inversemblant que hi hagi individus hermèticament tancats en un món hispanocèntric que, desconeixedors que l'idioma de Quim Monzó té la seva pròpia ortografia, transliterin la paraula seguint les convencions de la seva pròpia llengua. Potser sí que algú es pensa de bona fe que totes les llengües del món s'escriuen com si fossin castellà: deu gent sense formació i molt poc viatjada, que no ha arribat a descobrir que el traductor de google del seu ordinador la podria ajudar en emergències com aquesta. Concedim que potser hi ha gent que escrigui el pruses per mera ignorància. Però no ens enganyem, deuen ser més aviat pocs i, més enllà de la lògica commiseració, és obvi que la seva incultura ja dóna la talla del valor que poden tenir les seves opinions sobre el contenciós hispano-català: són zeros a l'esquerra.
Però anem més enllà de l'analfabetisme i plantegem-nos una segona hipòtesi. I si els individus que escriuen el pruses sí que saben que cometen tres faltes seguides en una sola paraula, però ho fan expressament? D'entrada, hom podria pensar que escrivint-la així, els autors volen remarcar algun tret particular dels qui utilitzen aquest mot. De fet, l'ús d'ortografies divergents és un recurs molt habitual en literatura per tal d'evocar varietats no estàndard, ja siguin defectes de pronúncia, parlars dialectals o formes col·loquials. Ara bé, aporta cap d'aquests matisos una ortografia com pruses? És obvi que no, perquè el procés sobiranista no té cap connotació especialment lligada amb el català central. Que li ho preguntin a la Forcadell, si més no.
Així les coses, només queda acceptar que qui escriu el pruses i no ho fa per ignorància supina, evita escriure el mot correctament perquè pateix una aversió particular envers la normativa del català. No és ben bé que faci faltes. El que li passa és que sofreix tal fòbia a la llengua catalana que el simple fet d'haver d'escriure'n una paraula se li fa intolerable. I com venç aquesta angoixa íntima que el corseca, com supera el trauma d'haver d'escriure una paraula en català? (ecs!) Desfigurant-la tant com pot. En un mecanisme perfectament descrit pels manuals de patologies mentals, l'unionista catalanòfob viola l'ortografia catalana per autodemostrar-se que la controla, que la subjuga, que en fa el que vol. Potser sí que escriu una paraula en català (ecs!), però ho fa escarnint-la, triturant-la, negant-li la categoria de paraula i reduint-la a suma de lletres malgirbada sense lloc al món civilitzat. Perquè aquest és el quid de la qüestió. Escrivint el pruses, aquests individus intenten negar al català la categoria de llengua, reduir-lo a un patuès sense normes. Perquè fent veure que el català no té normes s'afigura que no és una llengua, més encara, creu que fa desaparèixer el català i, amb ell, el problema catalán.
Si ara uséssim el manual d'autoajuda del nacionalisme espanyol, hauríem de dir que, negant al català la categoria de llengua, aquests individus fan el mateix que feien els nazis amb els jueus, els gitanos o els homosexuals: definir-los com a Untermenschen, és a dir, com a infrahumans, per tal de poder-se'n desempallegar sense càrrega de consciència. Però això no sols seria una banalització inacceptable del genocidi, sinó un error històric: malauradament, la tècnica de disminuir la qualitat humana de l'adversari ha estat una pràctica comuna entre els grans imperialismes europeus, entre els quals, en lloc destacat, l'espanyol. Aplicada a la llengua, aquesta tècnica es denomina patuesització i consisteix a negar la dignitat de la llengua dels altres mirant de representar-la com una forma de comunicació primitiva, sota el rètol de patois, jerigonza, chapurreao, sayagüés... Una tàctica que demostra no sols la categoria humana de qui la practica, sinó els seus objectius: la negació de l'altre fins al seu anihilament absolut.