Opinió

Vuits i nous

Foix i Manent

Entre els anys 1952 i 1985 l'escriptor i savi Albert Manent i el poeta J.V. Foix es van intercanviar cartes i postals. No gaires, perquè caben de sobres en el volum de 140 pàgines (comptant-hi els pròlegs, les justificacions i els apèndixs) que acaba de publicar Quaderns Crema. Recorrent al tòpic tan car a la crítica literària, podria afegir: “poques, però intenses”. Sobretot les de Foix, que són redactades com les seves poesies i proses poètiques. De fet, algunes són autèntics poemes, amb mètrica i compte sil·làbic. Manent és més remís i silenciós. Com que el vaig conèixer me l'imagino: “Escriviu-me, escriviu-me, amic Foix, que aniré fent recopilació dels vostres textos com col·lecciono les paraules que a l'Aleixar o al Maresme es fan servir per descriure els núvols o aplego coneguts per després escriure'n llibres evocatius.” Manent l'incitava, i Foix, que estiuejava al Port de la Selva i acalava les xarxes, picava l'ham. Amb molt de gust, pel que es desprèn. Foix qualifica Manent de “manent”. A veure què en diu el diccionari: “Aturat, que no es mou d'allà on és.” Manent es bellugava molt, sobretot de jove, però també és cert que ho feia com els gegants de les festes majors: encarcarat i d'una sola peça. Per girar el cap, girava tot el cos. “Manent” també vol dir “propietari”. Li coneixia el pis del carrer República Argentina, on anava a veure'l, però li havia sentit parlar del Mas de Segimon, cap a Tarragona, i de can Manent de Premià de Dalt. Hi ha dues maneres d'eixamplar vocabulari. Una, la més àrdua, consisteix a llegir diccionaris com qui llegeix una novel·la. Tot i que els de Coromines s'hi acosten, no són una novel·la. L'altra solució és llegir els que en saben. Amb Foix sempre has de tenir un diccionari al costat: “manent”, “ivarç”, “querç”, i totes les arts dels pescadors, a més de tots els accidents del cap de Creus, que demanen un tractat de geografia física i un altre de toponímia. En fi, que m'ho he passat molt bé i he tret profit llegint aquest epistolari. També he quedat aclaparat. Mirin com es pot fer una crònica “costumista”: “De forasters –francesos, anglesos, belgues, alemanys, suïssos i italians– n'hi ha tants o més que l'altre agost; però més deixats, potser: allà on te sembla que saltarà, entre mates cremades, un conill –si enfilo el coll de la Carbonera–, es lleva, brusca, una metgessa del Carcassès que herboritza amb biquini. O un ginebrí pituïtós que buida un bòtil de vi eixut. N'hi ha tants i més; però s'escampen per les cales i platjoles, i cadascú es desenyora amb l'oli de la pròpia setrilla...” Buf. Més val plegar veles, almenys per avui.