Reforma o ruptura
Tanmateix, la primera pregunta és: per què estem fent tot el que estem fent?
La situació actual a Catalunya recorda força, amb diferències, la de finals dels anys setanta del segle passat, després de la mort del dictador. S'ha de fer la ruptura amb el sistema polític i economicosocial existent o ens hem de conformar a reformar-lo? Aleshores es va optar per la reforma, pel pacte amb els poders fàctics del franquisme. El resultat va ser una democràcia purament formal, limitada, vigilada, tutelada. Ara patim les conseqüències de la descomposició d'aquest sistema/règim. I les pateixen particularment les classes populars i mitjanes i les nacions perifèriques de l'Estat com Catalunya i els Països Catalans. És més, hi ha hagut una regressió tant dels drets de les nacions com Catalunya –amb la recentralització cap a l'Estat– com dels drets de les classes populars i mitjanes –amb les retallades i el desmantellament de l'estat del benestar–. En aquesta regressió hi han tingut també un paper important les retallades de les sobiranies nacionals per les polítiques de la Unió Europea i les relacionades amb l'euro.
A Catalunya torna a estar a l'ordre del dia la dicotomia reforma o ruptura. S'ha arribat aquí amb un procés que ve de molt lluny però que recentment comença, d'una banda, amb la reforma de l'Estatut i totes les seves vicissituds i amb les mobilitzacions pel dret a decidir. Un procés que mobilitza cada vegada més gent i que va convertint l'independentisme en majoritari i central. Al mateix temps, d'altra banda, ja fa vuit anys que patim una crisi econòmica molt profunda, amb conseqüències dramàtiques per a les classes populars i mitjanes. A més, hi ha una crisi de la democràcia, no exclusiva de Catalunya, lligada a la corrupció pública i privada.
Per tant, calen ja no dues sinó tres ruptures radicals, simultànies i coordinades, amb l'statu quo –no parlo ni de revolució ni de reivindicacions maximalistes– per tal de construir una nova (realment) república catalana. Una ruptura amb l'Estat per aconseguir la independència. Una (certa) ruptura econòmica i social perquè les classes populars i mitjanes recuperin, almenys en part, els drets i els serveis que han perdut en els anys de crisi i anteriorment. Una ruptura democràtica que posi les bases per acabar amb la corrupció i endegar un procés real de regeneració democràtica.
Estem en un moment crucial. Es tracta de decidir entre la reforma i la ruptura de l'statu quo actual, que ja sabem que perjudica Catalunya i els Països Catalans, així com les classes populars i mitjanes i també l'existència d'una democràcia real per a la majoria.
Utilitzant referents històrics, alguns defensen que ara cal “guanyar la guerra”, és a dir, ser independents, i que “després ja farem la revolució”, és a dir, la ruptura econòmica i social i la ruptura per a la regeneració democràtica i contra la corrupció. Tanmateix, la primera pregunta és: per què estem fent tot el que estem fent? Des del meu punt de vista, per arribar a una república catalana independent, justa des del punt de vista econòmic i social, neta des del punt de vista de la corrupció i exemplar des del punt de vista democràtic. La següent pregunta és: què hem de fer i com per aconseguir-ho? Sembla difícil arribar a l'objectiu final si no es fan simultàniament les tres ruptures. Una altra cosa és el quan, és a dir, amb quins ritmes i quina periodificació s'ha (i es pot) de desenvolupar el procés? Caldria ser extremament prudents i realistes. Claredat i fermesa estratègica, d'una banda, i intel·ligència i flexibilitat tàctica, de l'altra. El qui, tant si es tracta de partits com de persones, és secundari, perquè el qui som tota la gent que volem arribar a l'objectiu final de la república catalana amb les característiques esmentades. Els cabdillismes i els bonapartismes solen acabar malament.
