L'aixeta dels diners
S'ha acabat, doncs, una època en què el cost del diner era pràcticament de zero cost per als crèdits
Finalment, la Sra. Yellen, presidenta de la Reserva Federal dels EUA, va tirar endavant el seu propòsit d'apujar el tipus d'interès del dòlar. Amb molts estira-i-arronses i després de mesos de vacil·lació i d'estudi de les possibles conseqüències, el dimecres prefixat, es va optar per una actuació d'abast limitat que permeti analitzar les conseqüències sobre una xifra petita i fàcil de controlar en cas que s'apreciessin efectes no desitjats. La situació era demostrativa del fet que l'economia nord-americana s'havia recuperat d'una manera apreciable, per si sola, pel que fa als efectes de la recessió del 2008. Ara el que toca, doncs, és esbrinar si la represa continuarà, perquè les circumstàncies reclamen una millora en la gestió del capital i del treball de les empreses, tot i que estadísticament la productivitat no ha millorant durant l'últim decenni. Durant els anys noranta va créixer un 2,2%, un 2,6% en el període 2000-2007. Una explicació seria segons els economistes de dretes la intervenció del govern. Una de suplementària seria la lentitud de la traducció estadística dels canvis. En tot cas, segurament es pot afirmar que els tipus d'interès no són els culpables. És per això que tothom està pendent de les decisions anteriors de la Reserva Federal.
Com a teló de fons el país ha experimentat una reducció de la classe mitjana que ja s'ha reduït al 50% de la població mentre creix el nombre de rics en una societat cada cop més desigual, i això és causa d'una còlera social i una gran indignació de la soferta classe mitjana. En realitat aquest procés ens ha conduit al fet que un 1% de la població controli el 99% de la riquesa. Es tracta dels que guanyen més de 123.608 dòlars anuals. En el fons és com un peix que es mossega la cua pel que fa als lligams dels mercats amb els bancs centrals. És per això que, després d'aquesta primera suca-mulla, es pronostica una pujada fins a tipus d'interès del 33% el mes de març. Hi ha, però, un canvi de cicle que significa un paper d'estímul per part del Banc Central Europeu a fi d'evitar una deflació. És així que l'euro ha frenat la seva pujada amb relació al dòlar. Hi ha, però, divisió d'opinions sobre l'encert o no de la puja d'uns 25 punts bàsics per part de la Reserva Federal. L'oficina de Recerca Financera dels EUA, p. ex., va publicar un informe sobre les finances dels EUA que va passar una mica desapercebut, tot i que advertia un risc dels anys de tipus d'interès baixos. La conclusió era vigilar la distorsió, una responsabilitat que recau en la Sra. Yellen. Un altre avís ha estat el del Banc de Pagaments Internacionals a primers de desembre sobre el fet que el deute dels països emergents ha crescut de manera ben significativa. Cosa que podria provocar insolvències en cadena. Estem passant, doncs, la maroma com a conseqüència d'haver mantingut el diner artificialment tan barat i durant tant de temps. L'expresident de la Reserva Ben Bernake recordava fa poc temps que la política financera té una gran influència en matèria d'inflació de preus i d'atur laboral. De totes maneres, la qüestió és delicada, perquè l'avís del problema podria augmentar les expectatives inflacionàries. Haurem d'esperar, per tant, al mes de març en un mercat que apostarà segurament per una velocitat més gradual. Tindrem, doncs, un estira-i-arronsa tot vigilant que la pujada del dòlar no trasbalsi el ritme gradual. S'ha acabat, doncs, una època en què el cost del diner era pràcticament de zero cost per als crèdits. De totes maneres, una política creditícia més rígida podria afectar els països en desenvolupament. I evidentment les dimensions del deute poden ser prohibitives. Tant de bo la presidenta Yellen l'encerti, perquè l'endeutament dels països emergents pot ser del 100% del PIB (nivell que és el vigent a Espanya) i als emergents no els convé una marea baixa amb recessió de l'afluència de diner. Tant de bo que la Reserva Federal l'encerti en benefici de tots. Veiem, doncs, que una petita modificació de la política monetària pot tenir un valor històric com a primera excepció en 10 anys de trajectòria sense alteracions.
