El rei, al límit
La monarquia no reconeix la gravetat de la crisi social i econòmica que ha deixat una bona part de la població a l'atur i en situació de pobresa
Els representants del poder constituït saben que en una democràcia no convé destruir l'equilibri del sistema polític, perquè amb la destrucció del sistema es destrueix l'equilibri de la col·lectivitat de l'Estat. A Espanya, el partit que ha gaudit del poder absolut al Congreso de los Diputados i al Senat en la darrera legislatura ha produït, amb la seva gestió absolutista, la ruptura de l'equilibri polític de l'Estat i de la vida social. Les eleccions del 20 de desembre han posat en relleu que la dreta no pot seguir governant basada en l'absolutisme que li permetia imposar la dictadura de la llei en nom d'un estat de dret obedient a interessos extrademocràtics.
La població amb el seu vot ha posat en relleu els dubtes que presenta el sistema assajat a Espanya amb l'empara constitucional de 1978 i un cert desig de canvi que electoralment és majoritari. La monarquia actual que representa la família Borbó s'ha pronunciat diverses vegades per la defensa de la primacia de la Constitució de 1978 i de la unitat d'Espanya. El rei Felip VI està en el seu paper, ja que la Corona es va fer hereva de la unitat de poder imposada per la dictadura. Gràcies a la llei que l'ha tornat a reconèixer el 1978, la monarquia viu ara en la vanaglòria del poder i la fastuositat.
Malgrat la prudència que li reconeix algun editorial de diari en el seu discurs de Nadal, la monarquia no reconeix la gravetat de la crisi social i econòmica que ha deixat una bona part de la població a l'atur i en situació de pobresa. El rei els ha ignorat en el seu missatge de Nadal. També ha ignorat els refugiats no fent cap crida per acollir-los. La monarquia actual només té obertes les portes de palau per als turistes i per a recepcions, però les manté tancades als pobres i als refugiats. Embolcallat amb la bandera constitucional espanyola, l'única que el va acompanyar durant el seu missatge de Nadal, el rei Felip VI no va admetre més diversitat que la cultural i la territorial. Segueix sense reconèixer Catalunya com a fet nacional amb dret i símbols històrics propis. El rei va manifestar, amb rotunditat i mirada crispada, la seva negativa i oposició a tota temptativa independentista de ruptura de la llei constitucional. La monarquia es pensa que fent aquest discurs ja ha solucionat el problema de cara a l'opinió pública i que no hi haurà desconnexió de Catalunya de l'Estat. El rei segueix creient, o li fan creure, que la gent, en escoltar el seu missatge, li farà més cas a ell que el que ha decidit el poble amb el vot el 20 de desembre, favorable a un canvi de poder i més democràcia.
Amb un notable muntatge i audiència televisiva com en els grans esdeveniments, ara es tracta de tirar enrere amb la paraula del rei els resultats de les eleccions democràtiques del 20-D i que els partits que no han obtingut més vots que el PP li entreguin el poder de nou. El rei es mostra poc partidari d'acceptar els resultats de les recents eleccions i que es pacti un govern d'esquerres. Sap perfectament les dificultats per investir Mariano Rajoy com a president de govern. El rei parla de diàleg, però que sapiguem no dialoga a fons amb ningú que li porti obertament la contrària, i menys amb el president de la Generalitat de Catalunya. Oportunitats no li han faltat amb els viatges que ha fet a diferents punts de Catalunya. Però el rei es resisteix a dialogar amb els dirigents de la independència catalana i els que defensen fer un referèndum d'autodeterminació de Catalunya.
El Rei, però, no va parlar en el seu missatge de tolerància, comprensió i generositat. Ens va presentar, en canvi, la seva figura solitària asseguda al magnífic saló del tron del vell Palau Reial de Madrid. El rei es presentava a l'opinió pública aïllat de la realitat social, amb la soledat de la cúpula de l'Estat. No admet l'evolució del sistema cap a un de nou.
Sense voler reconèixer el dret dels catalans a l'autodeterminació acusant de decadent l'independentisme, el rei es manifesta a favor d'una Espanya intolerant amb Catalunya. Amb aquesta actuació, el rei ha arribat al límit admissible en una monarquia parlamentària, ha trencat l'equilibri del sistema polític. No ha aprofitat l'oportunitat per liquidar el passat i separar-se del franquisme i reconèixer la nació catalana. No ha volgut transmetre com a pròpies les preocupacions de reforma constitucional descentralitzadora, regeneració democràtica i lluita contra la corrupció que són somni i desig d'amples sectors de la ciutadania. El rei ha obert una vegada més la porta de la discòrdia, trencant l'equilibri de l'Estat volent marcar límits a la política democràtica.