L'únic projecte de país viable

L'elecció de Carles Puigdemont com a 130è president de la Generalitat és la demostració palpable que només hi ha un acord impossible, el que no s'estableix. Però a Catalunya hi ha projecte de país en majúscula i l'acord és ja una realitat palpable, després d'uns mesos de desgast, però amb una majoria sòlida i consolidada i amb energies renovades. Fonts de la negociació asseguren que la darrera setmana va ser d'una duresa extrema, però in extremis es van establir les bases d'un acord estable propiciat pel pas al costat de l'expresident Mas, per la reconsideració de la CUP de la seva posició i –no ho oblidem– també gràcies a aquells com ERC o els independents que s'han mantingut ferms en els moments més complicats i van exigir continuar negociant fins a l'últim segon de l'últim minut. No és l'hora dels retrovisors, tot i que resulta obvi que un dels reptes del president Puigdemont, i la resta del govern, serà recosir les estripades produïdes.

Però crec que a hores d'ara ja es pot dir que aquells que pensaven que, amb acord o sense, no hi havia solució satisfactòria comencen a pensar que l'escenari esdevingut sí que ho és. Ha quedat demostrat que, més enllà de l'òbvia necessitat d'eixamplar el 48% de votants per la independència, només l'independentisme té una proposta viable i transversal per al país. L'oposició del “Junts pel si no fos” –en paraules de Puigdemont– rebutja el procés, però no mostra capacitat d'alternativa, i les intervencions van bascular entre les amenaces reiterades del PP i Ciutadans, els retrets del PSC i un Catalunya Sí que es Pot que vol monopolitzar l'esquerra, la qual cosa seria legítima si aglutinés forces, però que resulta poc comprensible veient que es queda sola amb la dreta unionista perquè la resta de l'esquerra catalana participa d'un procés constituent d'àmplia base popular. Ara és l'hora de l'únic projecte de país que té una majoria social indiscutible. Es diu procés constituent per la república catalana.