Els cercles del Liceu

Un amic em pregunta: “Has vist les orelles que volen posar al Liceu?” Li contesto: “Deuen ser per l'acústica.” L'amic i jo hem fet tard. Alguns ja han projectat abans que nosaltres bromes més enginyoses sobre l'obra amb què l'artista Frederic Amat pretén amenitzar visualment la façana del teatre de la Rambla de Barcelona. Uns hi han vist uns pírcings, uns altres unes esclaves, uns altres unes nanses, uns altres els cèrcols de lligar-hi els cavalls i uns altres l'homenatge suprem i per multiplicació al Cercle del Liceu. El que m'ha fet més gràcia, perquè trobo que és exacte, és el que hi ha observat les anelles del joc de la pilota dels maies. Moltes d'aquestes opinions jocoses han estat emeses per gent notable de la cultura i de l'espectacle requerida pels periodistes que fan enquestes. Els periodistes han repreguntat, que és el que han de fer quan la resposta és parcial o insatisfactòria: molt bé, unes anelles, unes arracades, però, els agrada? Això ja és una altra cosa. A veure qui és el maco que diu un sí o un no rotunds. Des que la premsa satírica i també la seriosa de l'època de Gaudí recomanaven aturar les obres de la Pedrera perquè consideraven que l'edifici era un esguerro o el receptacle de les cavernes de la por, s'ha d'estar molt vigilant amb les opinions de caire estètic perquè després passen els anys i quedes molt en evidència davant propis, estranys i japonesos. Més val una dubitació, un ja ho veurem quan estigui fet, un anar amb peus de plom o fer com jo: una mica de brometa i passa que t'he vist. Roger Alier ha estat una excepció. En Lluís Permanyer, una altra. El joc de les anelles no els ha agradat. La llibertat que donen els anys. Alier, el nostre home a l'òpera i un wagnerià d'upa, no hi ha vist ni l'anell dels Nibelungs seriat. En canvi, Daniel Giralt Miracle ha trobat plaent el projecte de l'obra. La llibertat i la valentia de la saviesa.

M'he quedat parat davant els que, sense comprometre's tampoc gaire, han dit que sigui amb l'obra de l'Amat o d'algú altre la façana del Liceu ha de tenir més visibilitat que la que té ara i cridar més l'atenció. En Lluís Pasqual l'ha comparada amb un casino de poble i ha lamentat que aquella casa, vista per fora, no deixi endevinar que a dins hi ha una sala de representacions com la que hi ha. Dic que m'he quedat parat perquè l'Alexandre Cirici, que va ser un dels meus mestres, sempre ens deia que aquesta era una de les característiques fonamentals de l'arquitectura catalana d'ara i de l'època de Santa Maria del Mar: que l'exterior no deixa endevinar l'interior, d'acord amb el nostre propi caràcter, íntim i reservat. Hem canviat? Ens hem fet transparents i exhibicionistes? Mira, m'interessa més aquesta discussió caracterològica que no pas l'estètica, que només n'és el símptoma extern.