Opinió

la crònica

Un cor que canta l'exili i la llibertat

Un 23 de gener de 1939 des de Bellcaire d'Empordà van veure i van sentir l'horror de les bombes que queien sobre l'Escala. Aquell dia, quatre avions Savoia-Marchetti SM 79, amb base a Mallorca, van deixar anar fins a 40 bombes causant mort i destrucció. Dissabte, també un 23 de gener i també a Bellcaire, es va recordar aquella barbàrie amb el so de les cançons i els poemes que van interpretar les veus del grup Cor País Meu.

Amb l'espectacle Exili, cançons en escena que es va representar al local social de Bellcaire es va retre homenatge a les persones que van patir i lluitar per les llibertats. Cançons populars d'ahir i d'avui rememoraven l'èxode que havien patit milers de catalans que abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola van haver de deixar-ho tot de camí cap a un exili incert i forçós.

La música i les cançons s'alternen amb textos poètics i el relat de moments transcendentals de la repressió a casa nostra, que va des de la Guerra Civil fins a la recuperació de les llibertats.

Les cançons pretenen ser un crit de llibertat i alhora d'esperança perquè mai més ningú es vegi forçat a deixar la seva terra. Malgrat que avui a Europa s'està vivint una de les migracions més vergonyoses de la seva història amb el rebuig que pateixen en molts països els refugiats sirians.

En Exili es canten els moments d'“allà”, dels anys de Guerra Civil, que s'escenifiquen amb cançons com ara El rossinyol, Corrandes d'exili de Pere Quart i Jaume Arnella, L'emigrant de Jacint Verdaguer i Amadeus Vives i L'exiliat de Ramon Carreras. El segon moment de l'escena és d'“aquí”, dels anys de repressió franquista i de lluita per a la recuperació democràtica, i conté la interpretació de cançons com ara Quan jo vaig nàixer de Raimon, Dos anònims d'Ovidi Montllor, Què volen aquesta gent? de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet, País petit de Lluís Llach i A Miquel Grau del grup Al Tall. En el darrer tram de l'obra, més en clau d'esperança, es canta Txoria de Mikel Laboa, Més lluny de Lluís Llach i Company de Canta U Populu Corsu, per acabar amb L'estaca. Tot plegat, provoca ràbia i emoció entre el públic, en un muntatge que en les darreres actuacions està mancat d'una part audiovisual que contenia imatges de la guerra i l'exili, però no per això ha deixat de perdre força, gràcies a l'esforç, les veus i el treball interpretatiu de tots i cada un dels membres del grup Cor País Meu, format per cantaires gironins i de Barcelona, dirigits per Ramon Manent, que ja han passejat Exili pels escenaris de vint-i-vuit poblacions catalanades.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia