Foix a la porta

Lluís Foix, l'home tranquil i irònic que si no sembla un gentleman farmer anglès sembla l'immutable comissari Maigret tornant de nit a casa, és un temerari. Diu que no li agrada el periodisme de metàfores, i té raons per dir-ho perquè cansa, i titula el seu llibre de memòries periodístiques Aquella porta giratòria, que és una metàfora. La porta giratòria de què parla no és, com es diu ara, la dels polítics que un cop retirats troben altres càrrecs sinó la que donava accés a la redacció de La Vanguardia quan el diari tenia el domicili al carrer Pelai de Barcelona. Foix hi va entrar com a meritori i en va sortir per anar de corresponsal a mig món. Hi va tornar a entrar com a director i en va sortir amb algunes esgarrapades d'origen polític, segons desvela. Però la porta gira, i de la mateixa manera que un dia Gaziel en va sortir avorrit per tothom i un altre dia, ja mort, hi va tornar accedir amb tots els honors, Foix hi va entrar de nou, i hi entrarà les vegades que faci falta perquè La Vanguardia és casa seva i encara que de vegades no li hagin reconegut totes les vàlues, altres vegades la porta ha girat en direcció correcta. Avui i sempre en Foix és una firma indiscutible al diari. I que sigui per molts anys. I si no, ja tornarà a girar la porta. Alguns que han llegit el seu primer llibre memorialístic, La marinada sempre arriba, centrat en la seva joventut rural, diuen que és molt diferent del que ara presenta. És el mateix, dispensin. La marinada sempre arriba, com arriben l'hora de sembrar i la de collir, les eleccions, les victòries i les derrotes, la columna setmanal i la pluja, encara que sembli que no ho hagi de fer. El món volta per un eix com “aquella” porta. Foix diu que els diaris no han de pretendre canviar el món sinó que s'ha de limitar a explicar-lo, que ja és prou difícil. Canviar-lo potser no, però empènyer-lo potser sí, Lluís. Si no, encara ens governarien els cacics i a la vall de Corb no hi hauria recs per dominar la pluja, que arriba però poc. En Xavier Bosch i en Màrius Carol, actual director del diari per un gir de la porta, van presentar el llibre a Barcelona. En van destacar frases contundents i algunes de verinoses. Jo em quedo amb aquesta, que és impressionant: “el millor turisme és el de guerra”. Vol dir que la guerra posa al descobert les misèries i les grandeses dels països. Jo sabia que els millors viatges són els de feina, però en Foix sempre va més enllà. Diferencia entre el periodisme local i l'internacional, que també està bé. Algú va dir que la porta giratòria s'hauria d'instal·lar a la nova seu de La Vanguardia per afavorir les evocacions sentimentals. Bé, però l'actual redacció està equipada amb dos ascensors, un que puja i un que baixa, que segueixen fent vigent la metàfora del periodisme i la vida.