Girona: temps de calma?

Després de la tempesta arriba la calma. La pregunta és: fins quan? Els fets són clars. Girona fa un any que està aturada políticament. La campanya electoral de la primavera del 2015, els set primers mesos amb un Carles Puigdemont prou absent del seu càrrec d'alcaldia i els dos mesos de desgavell autèntic amb el lideratge d'Albert Ballesta, l'home que va escollir Convergència per liderar la ciutat, han parat unes màquines que fan que avui Girona funcioni per inèrcia. Ara sembla que Convergència ha trobat una sortida amb el pacte de govern amb un PSC contrari al referèndum i que passarà a coordinar àrees importants en l'àmbit municipal per al procés constituent i de ruptura que Catalunya ha iniciat. Una contradicció greu avalada per la nova alcaldessa, Marta Madrenas. I més quan hi havia altres solucions com, per exemple, la que vam proposar com a CUP i que implicava crear una taula de treball municipal amb l'equip de govern i els tres principals grups de l'oposició per consensuar-hi les grans propostes de ciutat (projectes plurianuals, pressupostos, ordenances). Encara és hora que algú de l'equip de govern ens doni una resposta. Ni tan sols ens han trucat per fer una reunió i parlar-ne. Les preferències han estat unes altres.

I és respectable. És clar. Com també és criticable. Entre altres coses perquè les decisions preses per l'actual direcció de Convergència a la ciutat aquest inici d'any han estat erràtiques i confuses. Han situat Girona com a capital de la paròdia política catalana i encara és hora que, més enllà d'Albert Ballesta, el partit faci cap gest d'autocrítica i de replantejament. Ans al contrari, han tancat files i s'han espolsat les puces. I aquest és un mal presagi. Almenys, si no volem noves anades i vingudes com les d'aquests dos mesos. El resultat de tot plegat és una nova alcaldessa que va ser descartada tan sols fa dos mesos pels mateixos que l'han acabat proposant, i un pacte amb una força amb qui durant trenta anys han jugat a dir que eren l'alternança. Ara queda ben clar que no. Que no eren una alternativa sinó dues cares d'una mateixa moneda que ara es donen suport perquè el seu món, el de la Girona de cartó pedra i del poder per als de sempre, continuï inalterable. Un acord fet a partir de càrrecs i de vots en el ple però del qual no coneixem ni un coma del programa que vol aplicar. Perquè no hi és. Amb una distribució de regidories incomprensible. L'establiment de la “sociovergència” en ple camí cap a l'anhel de llibertat que comparteixen Girona i el país. Tornem enrere.

I ens preocupa. Com és lògic. Sense programa, amb la voluntat de deixar-ho tot igual i situant una força contrària al referèndum a dirigir àrees municipals de pes, la calma després de la tempesta segurament no serà com es preveu. Però això no desanima aquells que treballem per una alternativa democràtica, social i popular a la ciutat. Per convertir-la, realment, en la capital catalana de la llibertat política, la justícia social i la lluita contra el masclisme i el canvi climàtic. Tot el contrari. Ens obliga a fer encara més bé la nostra feina. A ser-hi, ser-hi i ser-hi. I això vol dir: compromís, constructivitat i passió a l'hora de desenvolupar la tasca de servei públic. I, per sort, a la CUP en tenim a cabassos. No en dubteu ni un segon. La força de la gent.