Opinió

LA GALERIA

Xavier Dalfó

Calia ser molt obstinat i tenaç per tirar endavant
una revista
que va patir
la censura
i la repressió

Des de la seva adolescència, encara com a alumne dels Fossos, el col·legi La Salle de Figueres, Xavier Dalfó ja apuntava maneres quan va crear el setmanari Juventud. Anys més tard, en complir els vint-i-un abandonaria el negoci familiar, Can Dalfó, un pròsper comerç de roba al carrer de Girona de Figueres, per dedicar-se durant tres dècades al món del periodisme. Una tasca que en aquells anys no va ser gens fàcil, sobretot si eres tan agosarat com per treure al carrer una publicació com la revista Canigó. Un periòdic inicialment de caire cultural i literari, amb ànima local, que el 1954 va fundar Xavier Dalfó i de la qual en va ser durant molts anys editor i director, a banda de fer-hi totes les feines que requerien treure al carrer un setmanari que va tancar amb un llarg bagatge el 1983, convertit aleshores en un setmanari de referència nacional. Com diu la seva dona, l'escriptora i periodista Isabel-Clara Simó, “Canigó va durar trenta anys perquè Dalfó és tossut com una mula”. I és que calia ser molt obstinat i tenaç per tirar endavant un producte editorial que va patir la censura i la repressió de la dictadura al llarg de la seva història, amb multes que en més d'una ocasió van fer perillar la seva continuïtat. Dalfó, que havia cultivat les relacions humanes, també era un gran conversador, i Salvador Dalí, que apreciava aquesta virtut, durant anys cada vegada que visitava Figueres, feia cridar el periodista per fer el vermut plegats a la cafeteria Astoria de la Rambla, xerrar una estona i posar-se al dia sobre les activitats culturals i les xafarderies de la ciutat. Va aconseguir que Dalí publiqués a la revista com també ho van fer Manel Costa-Pau, Maria Àngels Anglada, Emili Casademont, Ramon Reig, Eduard Rodeja, Joan Subias Galter, Bartomeu Massot, Evarist Vallès, Ismael Planells, Eugeni Molero, Joan Guillamet, Ramon Guardiola, Rafael Torrent, Garrido Pallardo, Josep Pla, Xavier Fàbregas, Paco Candel i Pere Calders, entre molts altres.

D'ençà que Canigó,va deixar de sortir, Dalfó no es va prodigar tant en la vida pública, però no va estar quiet i durant anys va tenir cura dels arxius de la revista, que gràcies a la seva meticulosa feina avui es pot trobar digitalitzada a la Universitat d'Alacant.

Ara que ens ha deixat, és bo recordar el darrer número de Canigó publicat el març del 1983, i sobretot aquell editorial en què ens deia: “A reveure.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia