Insubmisos

Hi ha situacions vitals col·lectives on la resistència és la millor resposta individual possible. I hi ha formes de resistència on dir no esdevé un acte afirmatiu. T. Todorov aborda en el seu darrer llibre, Insumisos, situacions històriques de greu conflicte entre el govern d'un país i alguns dels seus habitants o entre diversos grups d'una mateixa població que van generar formes d'insubmissió i de resistència inspirades en principis morals que van arribar a tenir un important impacte en l'espai públic i, en la majoria de casos, rellevants conseqüències polítiques. Todorov, d'origen búlgar però nacionalitzat francès, té encara molt present en la seva memòria els efectes del règim totalitari dominat pel Partit Comunista i el moment en què els tancs russos envaïren Hongria el 1956. Varen ser anys d'exili interior, de silenci resignat i de revoltes estèrils fins que aparegueren els dissidents. D'aquí, doncs, l'atracció per resseguir les biografies de persones les vides de les quals van ser o continuen sent encara avui vides de resistència moral a l'ordre dominant.

És possible, com ell mateix reconeix, que aquest interès per conèixer la vida de persones que necessiten viure d'acord amb un ideal aparegui també en un moment de la seva trajectòria on constata que en el món dels valors hem passat del miratge comunista al desert capitalista. “El passat (estalinista) era terrible –diu– però el present (capitalista) està buit, i totes les aspiracions humanes han quedat substituïdes pel frenesí consumista.” Això no sempre havia estat així. L'escriptor nord-americà Philip Roth relatava les seves impressions de la Txecoslovàquia comunista amb aquesta frase: “Allà no hi ha res, però tot és important. Aquí tenim de tot, però res importa.” El testimoni de la recent premi Nobel de Literatura, Svetlana Aleksiévitx, a La fi de l'home roig, ens ajuda a entendre el col·lapse també moral viscut a partir del 1991 pels habitants dels països de l'ex-Europa de l'Est: “Tots els valors s'esfondraren tret dels de la vida”, en el sentit més material i prosaic del terme. Els únics objectius, ja no ideals, ara són tenir una casa, comprar-se un cotxe, guanyar diners...

Els grans ideals de la vida pública, l'apel·lació al bé comú semblen, doncs, haver desaparegut a l'Est i a l'Oest. I segurament per això, enmig de la foscor o la grisor, l'actitud d'alguns resistents pacífics, d'alguns dissidents, dels insubmisos, esdevé alhora un acte de resistència i un acte d'afirmació a favor d'allò que hom considera veritable i just. Todorov creu trobar aquí, en exemples com els d'E. Hillesum, G. Tillion, B. Pasternak, A. Solzhenitsyn, N. Mandela o E. Snowden, brins d'esperança, petits fars de virtut moral transformats en instrument polític del canvi.

Quan els ideals comunitaris s'han esvaït, alguns actes morals individuals que s'enlairen contra el sotmetiment o l'opressió poden arribar a ser percebuts com a valors transcendents convertibles en elements de la vida política. Todorov detecta en molts d'aquests insignes insubmisos uns trets comuns. Una actitud de resistència sense odi. Una manera digna de suportar el patiment i la inadaptació a l'ordre establert. Una disposició vital alegre, fins i tot humorística (la del riure alliberador). Una elevada espiritualitat que aporta una gran llibertat interior. Una severa disciplina mental, la voluntat fèrria d'intentar viure en funció de la veritat malgrat els càstigs o les sancions que això comporti. Una profunda transformació interior que pot acabar per provocar el canvi cap enfora: “I la força de l'ànima de la qual dóna mostres pot, per imantació i per imitació, conduir el seu adversari a canviar d'actitud.” Una posició moral totalment diferent i allunyada de la del moralitzador, que acostuma a condemnar els altres en favor de la seva pròpia virtut; aquesta posició moral més aviat és fràgil i de vegades contradictòria per l'asimetria de forces amb les quals s'enfronta.

Viure en funció d'un ideal, ser un resistent sense odi, no acceptar en silenci el que és reprovable, fer un treball moral continuat sobre hom mateix, tot això acaba per adquirir en el relat de Todorov un paper polític de primer nivell, perquè aquests tipus d'actes deixen petjada en el món i al capdavall el canvien. Potser aquest canvi no és el que imaginem, visible, immediat i mesurable, però l'acte en si sobreviu, perdura, per la seva bondat i justesa. No s'actua o es lluita pel resultat, sinó pel deure d'actuar en nom d'allò que és just. Per això, aquest acte afirmatiu acaba sent més fort que la negació.