Opinió

Tribuna

Sentit i sensibilitat

“No es pot viure dignament si s'ignora el dolor aliè

Arriba un jorn en què la vida ja no té sentit. El sentit, en la seva triple accepció: judici, direcció i empatia. Quan això esdevé, un gran sentiment de desolació fa que hi vegis clar: tot és una gran farsa i no hi ha res que desmenteixi la visió que el món va a la deriva. L'espectacle ha esclafat la vida i els individus vaguen com si res pogués canviar el destí d'un mal elenc d'actors entregats en cos i ànima a consolidar el parany de l'existència. S'imposa una premissa: fugir.

Fugir com fuig el refugiat. Èxode i exili a la recerca d'una substancial millora de la condició humana. Fugir com qui deserta, en desobeir la llei de forma natural. Perquè, al capdavall, ens ho estan posant ben fàcil: ara per ara la immunitat és l'estratègia del poder a fi de consolidar un estat de coses impossible. Com viure en la indignitat des de l'opulència? Recordem la màxima llatina: si la llei no és justa, no és llei. Res justifica l'engany com a sistema establert. La res publica ho fa i la nostra obligació com a individus és desertar i, si ens forcen, boicotejar –defugir– el sistema que conculca els nostres drets. Abans de la llei hi ha el dret i abans del dret hi ha l'individu que té un deure vers si mateix.

No es pot fer passar bou per bèstia grossa. No poden demanar-nos de pagar els impostos quan la mateixa llei legitima els paradisos fiscals i l'evasió de capitals. No poden exigir-nos responsabilitats cada vegada que un polític incompleix una promesa. No poden mirar-nos directament als ulls quan els estats conculquen sense mires el dret humanitari internacional –fins a cinc tractats vigents– i nous murs ens divideixen: deambulen els refugiats com ànimes en pena. No poden demanar comptes quan la regla és oprimir i l'opressor empra unes eines tan a mida que l'única sortida és trencar obertament amb el poder.

És el que té un excés de lucidesa: deixes de creure en una ètica concreta i t'ho replanteges tot. Com viure gairebé sense immutar-se en un món on hi ha més de mil milions d'éssers humans que passen fam? Quin és el nostre paper en l'auca? Tancar els ulls i existir –no pas viure– en la indignitat dels cecs a voluntat? No es pot viure dignament si s'ignora el dolor aliè. L'economista Amartya Sen ja ha demostrat a abastament que hi ha prou recursos a fi de donar solució efectiva al problema de la sobirania alimentària. Cal, doncs, fugir de la nostra indiferència.

Perquè la indiferència mata. I si abans he utilitzat el verb boicotejar amb tota la intenció –en homenatge a l'Erri De Luca– és a fi de bé. Cadascú ha de saber com conjugar-lo a partir de la seva interpretació semàntica i segons les possibilitats degudes. El sentit, també, és prendre decisions: una direcció fruit del sentir d'un cor en moviment. Hom pot dir que sempre ha estat així. Enlloc, però, s'ha escrit que el nostre paper és el de Job. Perquè no hi ha res pitjor que viure resignats.

Autor

Altres articles de l'autor

Publicat a