El picapedrer solitari

Ens coneixíem des de feia temps, gràcies als bons oficis del nostre comú amic pintor Lluís Roura, però va ser a Perpinyà, exactament el divendres 7 de desembre del 2007, quan vaig poder constatar i mesurar tota la força de les seves cançons, lletra i música. Era al Teatre Municipal de la capital rossellonesa, on l'Albert Bueno feia un recital de cançó catalana, celebrant els vint anys d'ençà la seva primera cançó.

Quan en el concert interpretà el seu tema estrella El pastor de Sautó, acompanyat per membres de les cobles rosselloneses Tres Vents i La Mil·lenària, l'emoció pujà fort. Un altre tema fou interpretat amb acompanyament de tarota, tiple, timbal, flabiol i sac de gemecs, una altra joia inesperada. I cap al final del concert arribaven els amics pianistes Jean Mora i Jean-Noël Nomico, que van arrodonir les delícies del públic i l'emoció arribà al màxim.

Ens hem anat veient, amb l'Albert; i cada vegada que ens trobem, li dic que és un picapedrer perquè és ben cert: es tracta d'un home fidel a la terra i a la seva gent, que canta en català des de fa anys malgrat tots els problemes, i que sent profundament allò que predica –per dir-ho així– en les seves cançons. Amb la carta d'identitat francesa, va anar a votar a la Casa de la Generalitat de Perpinyà el 9 de novembre del 2014.

No puc deixar d'esmentar una trobada memorable d'hivern a Sautó, poble de la Catalunya Nord, al Conflent, on l'Albert hi té una petita casa. Hi vam dinar i hi vam passar tota la tarda i part de la nit. Quan fosquejava i l'Albert continuava cantant, van arribar a taula unes ampolles de Laurent Perrier, domini Tour-sur-Marne. Serví el xampany amb gran mestratge un amic hoteler que també era a la festa, i em vaig fixar que, al moment de caure el xampany dins el cristall de la flûte, tenia la pal·lidesa del sol matinal de l'hivern i les petites, delicades bombolles, tal com diu que han de fer, pujaven des del fons de la copa cap a la superfície a la velocitat de l'Assumpció de la Mare de Déu en la pintura clàssica.

I vet aquí que ara fa ben poc, com deia, l'Albert Bueno ha arribat a les cent cançons, enfeinat a publicar un llibre acompanyat d'uns cedés on hi hagi les seves últimes cançons i, sobretot, la que fa cent. Des d'aquell llunyà 1986 quan gravà un disc de dos títols, passant per la casset de dotze cançons el 1991 fins arribar a l'actualitat, la seva feina i la seva qualitat ha anat in crescendo. I faig servir expressament aquesta formulació musical, per musical i per descriptiva d'una realitat ben comprovable.