El pèndol

El dijous de Corpus de l'any 1980 el catedràtic Antoni Comas va publicar al diari Avui un article on lamentava amb vehemència la supressió d'aquesta festa centenària i retreia a l'Església catalana que no hagués fet res per evitar-ho. Segons Comas, Corpus tenia tanta força històrica i tanta força espiritual i floral que, després d'enumerar-ne els atractius, arribava a dir que es podria considerar la festa nacional de Catalunya amb més mèrit que d'altres. Corpus va caure del calendari festiu, la celebració va ser traslladada al diumenge següent, o sigui avui, però Antoni Comas tenia raó i res no va ser el mateix. O Corpus era dijous, o no era Corpus. Els humans tenim un rellotge interior que ens fa conèixer quan és Nadal o quan és Sant Joan sense necessitat de consultar el calendari. El nostre rellotge marcava que Corpus era dijous, i quan va arribar el dijous de Corpus i el vam trobar ocupat per l'obligació d'anar a treballar hi vam passar de llarg i ens vam sentir una mica més desorientats. Nosaltres hem perdut Corpus però l'Església, pel seu mal cap, també. En queden vestigis: la Patum, les enramades i les catifes de flors d'algunes localitats, l'ou com balla a Barcelona... L'ou com balla no és una atracció per ser contemplada en cinc minuts abans d'entrar a la feina o sortint-ne. L'ou com balla exigeix seure en una tauleta del jardí de l'Ateneu, demanar una orxata o un cafè i passar-s'hi el matí o tota la tarda. Es pot fer el diumenge, és clar, però no hi ha tardes més depriments que les de diumenge. Les tardes d'un festiu entre setmana són una altra cosa, i Corpus n'estava al cas.

Com que Corpus és rebec i es resisteix a desaparèixer, l'Ajuntament de Barcelona ha mantingut sempre aquest dia un programa d'activitats. Edita una guia amb els punts on es pot veure l'ou com balla i a la casa consistorial s'exposen els gegants de la ciutat. Fins fa poc, en el programa apareixia la paraula “Corpus”. Aquest any també, però en un cos de lletra tan
minúscul que tot fa pensar que l'any que ve haurà desaparegut del tot. Els catalans, quan de suprimir es tracta, som els primers i els més decidits. I si hi ha la qüestió religiosa pel mig, amb més vigor. Ara, també som robustament oscil·lants.
I santers: quan no adorem sant Antoni portem flors a Marx o Bakunin. Si la nostra particular llei del pèndol es complís, no m'estranyaria que de
la mateixa manera que hem recuperat els mercats medievals, el cant de la
Sibil·la o el pa d'abans, un dia, en nom de la història, la litúrgia o el folklore ens trobéssim cantant el Kyrie Eleison o veiéssim algun fill o algun nét
dels que aquest any han celebrat Corpus fent fogueres per Gràcia anant a buscar la ginesta que Antoni Comas enyorava.