Vuits i nous
Nova York i Montserrat
“La ciutat incentiva la comparació amb paisatges propers
L'editorial Acantilado acaba de publicar un llibre dels que m'agraden. Es titula La eternidad de un día i té un subtítol que ho diu tot: Clásicos del periodismo literario alemán (1823-1934). Conté articles d'autors que no coneixia, i d'altres que sí, cosa que no vol dir que els d'aquests segons siguin més bons, parlant en general. Els que conec són escriptors famosos que van fer periodisme i, els que no, periodistes que van escriure “literàriament”. A l'hora d'expressar-se en un diari, aquests acostumen a jugar amb avantatge.
En un article de Stefan Zweig que es titula El ritmo de Nueva York trobo una frase que em sembla que els pot fer gràcia, i que deixo en el castellà de la traducció de Francisco Uzcanga Meinecke. Diu de Nova York: “Si se contempla desde la distancia al atardecer, la ciudad semeja un macizo escarpado y desnudo, como el de Montserrat, con sus abruptos riscos y picachos”. El gran europeu i europeista Zweig, que a més era un considerable viatger, tenia a la seva disposició moltes muntanyes per fer la comparativa. De totes, va triar Montserrat. Jo, que sóc més veí que ell de la muntanya, vaig anar a Nova York una vegada i en cap moment se'm va disparar el símil. No vaig veure Montserrat enlloc. Però potser sí, ara que ho diu Zweig. Els artistes adjectiven el món.
Josep Pla va anar a Nova York. En va dir que arquitectònicament era l'anti-Gaudí, i hi va trobar l'Empordà. Sortint un dia del cine va recordar el cine de Palafrugell. Les pel·lícules eren les mateixes, i també la cara d'insatisfacció dels espectadors, que tenien dipositades les esperances en la pel·lícula de la setmana que ve.
Joan Fuster també s'hi va desplaçar: “És com Castelló de la Plana, però més alt, i amb negres, xinesos i jueus.” L'anotació és del 1980. Ara a Castelló també hi trobaria “negres i xinesos”. Sembla, doncs, que Nova York incentiva la reducció a paisatges més propers i coneguts potser amb la intenció de domesticar l'impacte que la ciutat produeix. Situar Palafrugell o Castelló de la Plana a Nova York fa alterar l'escala dels gratacels. Situar-hi Montserrat, el Montserrat que va conèixer Zweig, sembla que hagi de pacificar fins i tot el trànsit de Manhattan a la sortida dels espectacles. Fuster afegeix que Nova York ha deixat de ser una sorpresa: “Si de cas la sorpresa va en sentit contrari: els carrers són estrets, els taxis fan pena de tan bruts, els monuments són literalment hòrrids, casa sí casa no és una església...”
El meu amic Jaume Genís, que escriu i és un estudiós de Gaudí, ha tornat de Nova York dient que li ha recordat Vista Alegre. Encara ric quan penso que Vista Alegre és un barri de Mataró construït als seixanta per acollir la immigració d'aquells anys.
