Vuits i nous
El cel a Mont-Saint-Michel
“Amb la marea baixa i una mica de boira sembla una pedra en suspensió
Els apriorismes m'havien fet pensar que Mont-Saint-Michel no m'agradaria, que aquella mena d'illa de posar i treure coronada per una abadia no estava feta per a mi. Ho considerava un número turístic, un cromo, un barret de picarols o el penjador del canotier de Maurice Chevalier. Hi he anat, m'hi he enfilat, i encara estic positivament trasbalsat.
A mi em passa, perdonin la vanitat, que tinc facultats de saurí. Només que, en comptes de detectar aigües subterrànies, sento que alguna cosa misteriosa em passa quan em trobo en segons quins llocs. Aquest estremiment l'he notat al temple de Delfos, a la piràmide de la Lluna de Teothiuacán i, per dir punts més propers, a Sant Miquel de Cuixà o al castell de Morella. Dalí situava el centre del món a l'estació de Perpinyà. Ho deia perquè els duaners li fossin benèvols a l'hora de deixar-li passar les joies, però sabia que s'hi aproximava. El centre del món és a Cuixà o, com afirmava el seu amic Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història genial, a Sant Pere de Rodes. O a la línia que uneix Cuixà i Sant Pere i que passa per l'estació de Perpinyà. Llocs fundacionals i centrals: els omphalos de què parlaven els grecs. Omphalos vol dir llombrígol: el centre del cos i la unió amb la mare carnal, terrenal o espiritual. La pregunta és: aquests llocs tenen magnetisme pels temples, piràmides i castells que els ocupen o les piràmides, cenobis i fortaleses s'hi van construir perquè els seus impulsors hi van apreciar un magnetisme previ? Hi ha d'haver de tot. D'omphalos n'hi ha diversos perquè cada cultura té els seus, i a Mont-Saint-Michel en vaig trobar un.
Quan la marea puja, Mont-Saint-Michel queda aïllat de la terra ferma. Sembla que sigui llavors que cobri el seu sentit: tant el fotogràfic, perquè la muntanya i el monestir s'emmirallen a mar, com el religiós, perquè els monjos que l'ocupen des de fa segles, queden separats del món, ideal de la regla monàstica. Contemplant el panorama no des de fora sinó des de l'interior, des del claustre enfiladíssim que té vistes al punt de fuga de la immensitat vaig considerar el contrari: Mont-Saint-Michel es va fer pensant en la marea baixa. Els monjos no buscaven només la solitud sinó també la proximitat amb el cel, i l'arena blanca, grisa i blavosa que el mar en retirada deixa al descobert, unida al polsim de boira que ho enterboleix tot, fa semblar que la muntanya i l'abadia es trobin en suspensió, com una massa mística o com una pedra ingràvida de Magritte. La gent que s'atreveix a caminar per la sorra humida es veu, des de la distància, minúscula i com si es bellugués per un tou de núvols sense fer soroll. Si el cel ha de ser això, si ha de prometre aquesta quietud i aquesta amplada confortable i no t'hi has de topar amb els seus inquilins sinó que pots fer vida a part, ara mateix hi firmo.
