Mies van der… com

El pavelló Mies està de celebració. Enguany fa trenta anys de la seva reconstrucció. L'efemèride coincideix a més amb la inauguració d'una nova etapa en la fundació que la custodia, i som uns quants els arquitectes que fa mesos que reflexionem sobre el paper que pot tenir en el futur la institució.

L'entitat s'ha guanyat en aquests anys un respecte unànime en tots els àmbits de la professió. Això és així, sobretot, perquè és la promotora i organitzadora del premi d'Arquitectura de la Unió Europea. No obstant això, la fundació és una organització de caràcter públic totalment vinculada a l'Ajuntament de Barcelona i es deu, per tant també, als ciutadans del seu entorn. El premi de la UE és, a més, una concessió temporal de manera que, tot i ser imperatiu procurar seguir-lo atorgant en el futur, aquest fet no pot definir en exclusiva la seva missió. La fundació ha de treballar necessàriament la connexió amb la ciutat que l'acull i la seva ciutadania, ha de ser una entitat d'àmbit internacional amb una forta implicació local.

Al carrer, a la intempèrie, l'arquitectura de Barcelona està permanentment exposada. Mentre el museu d'arquitectura no es materialitzi, per què no implementar ja des d'ara el discurs museogràfic referit a la ciutat i les seves peces més exemplars? Per què no organitzar, des d'un instrument municipal, la posada en valor de l'arquitectura local? Si, com deia Rafael Moneo, la ciutat és el millor museu d'arquitectura, els seus millors edificis són la seva millor exposició.

La Fundació Mies té l'oportunitat ineludible de convertir-se en el principal intèrpret del patrimoni arquitectònic de la ciutat. I hauria de fer-ho promovent una narrativa museogràfica innovadora, centrada en els conceptes propis de la disciplina: l'experiència de l'espai i no la seva descripció. Hauria de mostrar que l'arquitectura està constituïda per l'espai viscut més que per l'espai físic; que consisteix en la suma de les vivències perceptives que provoca més que en les seves dimensions o formes; que s'explica a través de les articulacions d'espais, de llums i ombres, de visuals i recorreguts, més que a partir de la seva materialitat o història. Hauria d'atorgar alhora un paper central al visitant, provocant la seva experimentació conscient, guiant la seva mirada, fent l'espai present, tangible, accessible. Amb la ferma voluntat de crear estímuls a favor del coneixement arquitectònic, d'afavorir la reformulació de preguntes més que l'afirmació de respostes. Fent l'arquitectura propera, resolutiva, necessària i bella. Tot plegat perquè els ciutadans puguin veure-la i reconèixer-la, per aconseguir una societat més crítica i, en última instància, un millor entorn construït i un millor paisatge.