És possible un estat sense exèrcit?

Una part de la població pensa que tot nou estat que es vulgui fer reconèixer, que es vulgui mantenir com a estat i que vulgui tenir una presència internacional necessita un exèrcit.

Però abans de parlar de quins mitjans necessitem (exèrcit sí o no) ens cal reconèixer que quasi tota la població comparteix els mateixos objectius: la protecció i la seguretat de les persones, dels seus béns, del seu territori i de les seves institucions; la contribució a un món sense guerres, amb més seguretat, cooperació solidària, equitat i pau. Si aquests són els objectius compartits, cal veure quins són els riscos, els perills i les amenaces que tenim i quins són els mitjans adequats per fer-hi front.

Catalunya avui no té cap enemic que pugui envair-la militarment. Si l'Estat espanyol ho intentés, la repulsa europea seria total i, si no ho fos, que tot pot passar, un nou estat no hauria tingut la capacitat per organitzar en poc temps (mínim deu anys!) un exèrcit amb la força equivalent per evitar o contrarestar aquesta invasió ni per assumir els altíssims recursos econòmics necessaris per a la seva creació i manteniment permanent.

Catalunya, en canvi, sí que té unes amenaces reals de pèrdua de sobirania en camps estratègics que poden suposar retallar la sobirania política: Catalunya no té sobirania energètica, ni sobirania alimentària, ni sobirania monetària i financera, ni sobirania territorial –amb la venda indiscriminada creixent de patrimoni a mans estrangeres.

Catalunya també corre el perill de bandes violentes i té possibles amenaces de grups terroristes... que s'han de prevenir i perseguir. Però, després de veure com els estats amb els exèrcits més potents del món (EUA, Regne Unit, Rússia, França, Espanya...) no poden evitar atacs terroristes al cor dels seus països, queda clar que de poc serveixen els exèrcits convencionals per fer front a aquestes amenaces.

Catalunya, com menys alineada estigui amb els interessos agressius de les grans potències, menys serà percebuda com una amenaça per les poblacions que en pateixen les conseqüències. Com més cohesió social interna, també amb els immigrants i refugiats, com més cooperació solidària internacional i més tracte just comercial estableixi, menys estarà en el focus d'estats a atemptar.

Catalunya necessita augmentar la protecció i la seguretat, començant per la de les persones, garantint feina, educació, sanitat, participació... base de la cohesió social que fa que la gent arrisqui el que sigui per defensar unes condicions de vida de qualitat; Catalunya ha d'augmentar la protecció del territori, dels recursos naturals, del paisatge...; la protecció de la vida i dels béns de tothom (a l'interior i a l'exterior). Ni per defensar-nos d'un poc probable atac del veí, ni per incrementar la sobirania en camps estratègics, ni per enfortir la protecció i la seguretat de la vida, dels béns i del territori; ni per fer front a perills i amenaces com el del terrorisme no sembla que un exèrcit sigui la resposta més intel·ligent ni eficient.

Si Catalunya aconsegueix la independència amb la força no violenta de la seva gent i de les seves institucions, només és amb aquesta força que podrà anar guanyant sobirania en tots els camps i que podrà anar enfortint la protecció de la seva població, dels seus béns i de les seves llibertats.

Cal una única policia nacional catalana, amb uns serveis d'informació i d'intel·ligència, i una justícia ben dotades i organitzades al servei de la seguretat integral de la ciutadania. Cal un servei general de protecció civil per fer front a emergències de tota mena, amb cossos professionals i voluntaris, que impliquin la població davant qualsevol eventualitat o contingència greu. Un país que prioritza la seva cohesió interna i la seva cooperació equitativa internacional, amb un sistema institucional de protecció i de defensa civil ben dotat, pot crear un potent sistema de dissuasió i resposta per fer front a la complexa i canviant llista de riscos, perills i amenaces que pugui tenir.