La nit dels ignorants

Em truca en Xavier Solà per fer-me una entrevista destinada al seu programa de consultes, confidències, entreteniment i cors solitaris La nit dels ignorants, de Catalunya Ràdio. Em vol preguntar quin és el meu “record essencial”. Es veu que cada nit formula la mateixa inquisició a gent coneguda. Deu fer temps que ho fa perquè hi ha molta gent amb més projecció pública que jo, i amb records més essencials, que per força m'han d'haver passat al davant. Em fa il·lusió. No la pregunta, perquè no sé quin record essencial triar i ni tan sols si en tinc cap d'aquestes característiques impressionants, sinó poder parlar amb Xavier Solà, a qui fa temps que admiro i al qual només he saludat un parell de cops als estudis de Catalunya Ràdio. L'havia seguit quan presentava i dirigia les matinals radiofòniques dels caps de setmana. Penso que la veu i l'entonació de Xavier Solà, que són molt especials, s'adapten tant als festius com a la nit. Els que no estan atents i van distrets per la vida i pel dial es pensen que és una veu adreçada a senyores pones de punt de mitja i ganxet, però en realitat està feta per acompanyar les estones tranquil·les. És important que una emissora hi compti, si vol ser un producte complet. Quan va deixar els matins, hi havia una nit que de forma natural i des del primer dia, des que els germans Cuní es van inventar el programa crepuscular, l'esperava. En Solà és molt treballador, es prepara els guions a consciència i com que entén molt de música i en té un concepte ampli, amè i desacomplexat, si jo fos el director de Catalunya Música li confiaria un programa a una hora de privilegi.

Un record essencial? Acabo explicant-n'hi dos, que miro de relligar. L'un, el meu descobriment del cine bo. Quan era petit totes les pel·lícules m'agradaven, fins que un dia precís en vaig veure una que em va agradar més que les altres. Tampoc és per celebrar-ho, perquè m'ha conduït que no me n'agradi cap. L'altre, el dia de 1978 en què l'Esteve Mach em va explicar a la Riera, davant de can Batlle i en un punt que puc assenyalar amb el dit, que ell i una colla engegaven un setmanari i que comptaven amb mi per a la crítica de cine. Només en vaig publicar dues. La tercera setmana vaig començar a escriure articles en general. Aquest que llegeixen avui és, mentre no surti el de demà, l'últim de la sèrie iniciada llavors. El cine i l'oferiment em van fer periodista, professió en què no havia pensat. Li vaig dir a en Xavier Solà que de vegades, davant un dubte, penso: “Això ho preguntaria a La nit dels ignorants”. Es com quan em trobo segons quin dilema: “Això ho resoldria un Vostè jutja, l'antic programa de Joaquim Maria Puyal”. Si aquestes coses passen és que un programa és com la vida, i ha fet forat i ha triomfat.