Desobediència institucional?

John Rawls, el pare de la filosofia política contemporània, va definir la desobediència civil com un acte il·legal, no violent, de naturalesa pública i política, fet amb l'objectiu d'aconseguir un canvi en la llei. D'aquesta manera es pot denunciar una situació injusta tot apel·lant al sentit de la justícia de la majoria de la comunitat. Segons aquest autor, la desobediència es distingeix d'altres formes de dissidència organitzada en el fet que no es qüestiona la fidelitat a la llei o al sistema polític en general, la qual cosa es demostra acceptant el possible càstig que pugui comportar.

La translació directa del concepte de desobediència civil a les institucions públiques és complicada perquè les institucions formen part del sistema legal: són a la vegada creadores i creacions de la llei. Però no hi ha dubte que teòricament i a la pràctica és concebible tant la desobediència dels càrrecs institucionals com la desobediència de les institucions com a tals. A Catalunya, en el debat independentista la desobediència promoguda o exercida des de les institucions se sol assimilar amb la via més rupturista, a vegades fins i tot associant-la amb la declaració unilateral d'independència. En aquest article m'agradaria apuntar una visió diferent, suggerint que la desobediència institucional pot ser un camí per arribar a la independència diferent a la vegada de la via unilateral i de la via legal pactada amb l'Estat, sense perjudici que les tres puguin ser complementàries o successives.

D'acord amb els conceptes polítics clàssics, crec que hauríem d'utilitzar el terme desobediència institucional per a actes de les institucions polítiques que siguin il·legals, no violents i fets amb l'objectiu d'aconseguir un canvi en les lleis i postures polítiques de les institucions d'àmbit superior. Això exclouria en principi l'aspiració de construir unilateralment i per la via de fet una sobirania alternativa. En definitiva, mantindríem la noció de desobediència com un desafiament a l'autoritat estatal sense l'objectiu directe de constituir unilateralment una autoritat política alternativa.

En un procés de secessió, l'objectiu de la desobediència institucional seria forçar l'Estat a negociar els termes d'una separació pactada o almenys un referèndum vinculant d'autodeterminació. La via per assolir-ho seria apel·lar als principis democràtics bàsics generalment acceptats, com a única font de legitimitat del sistema legal vigent. Es tractaria de fer insostenible en el terreny intern i internacional la repressió i el càstig de les institucions subestatals pel sol fet de ser fidels a la voluntat majoritària dels ciutadans que representen. En teoria, el mecanisme de desobediència institucional funcionaria si cada vegada que un càrrec polític fos suspès, inhabilitat o empresonat, el cos encarregat de triar-ne el substitut es decantàs per algú amb idèntica voluntat de desobediència. Si parlam d'institucions i càrrecs electes, l'estratègia requeriria que a cada convocatòria electoral els partidaris de la desobediència haurien de revalidar o reforçar la seua majoria. I en el cas extrem de suspensió de les mateixes institucions, caldria esperar un manteniment o increment del vot favorable a la secessió a cada elecció fins a la completa deslegitimació del poder estatal que adoptàs les mesures repressives.

Evidentment, la via de la desobediència institucional suposa un procés llarg que depèn molt del manteniment o increment del suport electoral i tanmateix no garanteix l'èxit. Amb tot, és una alternativa evident en un moment de bloqueig de les altres dues vies i planteja alguns avantatges. Per una banda, no exposa els ciutadans ni els funcionaris a les conseqüències directes de la repressió estatal, i per l'altra té el potencial d'esvair qualsevol dubte sobre la intensitat i la convicció del suport a la independència.

Paradoxalment, la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional (feta pel PP i que el PSOE ha renunciat a derogar) podria acabar fomentant la desobediència institucional si s'acaba aplicant el nou procediment de suspensió dels càrrecs. D'entrada, perquè és una demostració de la por i/o reticència del govern central a aplicar l'article 155 de la Constitució (que preveu la “suspensió” de l'autonomia). Però sobretot perquè la figura de la suspensió de càrrecs és més ràpida i àgil però també menys agressiva i més assumible que la inhabilitació judicial o la presó, dos factors que combinats podrien fer que s'estengués més ràpidament. Plantejada així, la desobediència institucional podria ser una tercera via per assolir la independència, alternativa o complementària a la via pactada o la de ruptura unilateral. No crec que sigui la via preferible, però m'atreviria a dir que seria l'únic camí per fer avançar el procés en un escenari en què els actors polítics decidissin descartar les altres dues vies, ni que fos temporalment.