Godot

En el teatre hi ha a vegades personatges ocults. Romanen fora d'escena, darrere una reixa o una porta, o potser se'ls espera sense que arribin mai. Aquests subjectes acaparen protagonisme, però mai els veiem. Sense ells, l'obra no existiria. Molts valors de l'arquitectura són personatges extraescènics que romanen darrere les bambolines. Són invisibles, però hi són sempre, donant cadència i esperit a un edifici, fent-lo essencial, conferint-li una bellesa inexplicable, fent de la creació una cosa irrepetible. És fonamental conèixer aquests valors per apreciar l'obra més enllà de l'econòmic o de la utilitat temporal. Se m'ocorren alguns exemples que, partint d'una concepció abstracta, aconsegueixen resultats magnífics. Arquitectures que des de tipologies molt rígides fan malabarismes adaptant-se als llocs més insòlits sense perdre ni raó de ser ni objectius –en general molt marcats–: l'essència de la seva existència.

Un gran exemple, les mesquites, dissenyades a partir del traçat d'un mur perpendicular a l'orientació a la Meca, que indica la posició dels fidels en l'oració. És igual on estiguin situades, sempre darrere de la seva forma –de la seqüència dels seus pilars, de la seva bellesa– apareix aquest primer concepte, definint l'essència. Un segon cas són els claustres. D'ubicació complexa, també s'adapten amb imaginació i molta perícia al lloc on pertanyen. Hi ha paradigmes tan diversos com el de la Seu Vella de la catedral de Lleida, on l'última ala del claustre es penja sobre l'abisme, oferint unes vistes excepcionals a la plana. La filera d'arcs ens enclaustra físicament, però no confina la nostra mirada.

La Mola de Menorca és un tercer cas: les fortificacions militars. De significat sinistre i patètica utilització de les seves instal·lacions ens han fet mantenir-les sovint en l'oblit o fins i tot detestar-les. Però els seus murs acullen un disseny molt intel·ligent, un enorme personatge extraescènic. L'emplaçament també es tria basant-se en les característiques del lloc. Aquí la clau és el domini territorial i geopolític. I també parteixen d'un model abstracte en ser projectats: defensar una plaça o una posició estratègica. Sorgeixen d'un estel rígid que s'adaptarà a qualsevol circumstància geogràfica, topogràfica o tàctica. D'estricta geometria, de la qual depèn la protecció dels seus murs, evita els angles morts per on pugui escolar-se l'enemic. Però tots els emplaçaments són diferents. Modifiquen la seva pròpia matemàtica per adaptar-se rigorosament a l'entorn, tant per poder ser construïdes com per fer prevaldre la seva eficàcia. Al contrari que les fortificacions, pragmàtiques, prosaiques i dominants, el claustre i la mesquita, fills de la poesia, contenen un valor interior, espiritual, magnífic. Però la prosa de les primeres està magníficament escrita i equivalen, alguns, a moltes de les nostres grans obres literàries. Totes aquestes construccions són, alhora, símbols, art i història. Però, sobretot, són arquitectura.