Un humanista en moto

Fa un any de la mort del doctor Oliver Sacks, neuròleg i escriptor britànic que fou sense dubte un humanista en tota l'extensió de la paraula.  A diferència dels clàssics que gestaren les seves idees caminant, el doctor Sacks va posar en marxa la seva complexa i creativa activitat neuronal muntat a la seva moto.

¿Per què Oliver Sacks resulta exemplar per parlar de la identitat de l'humanisme del segle XXI? Podríem dir que la seva pràctica de la medicina, la seva concepció de la ciència i la salut mental, conformen el compendi humanista d'un home savi. I en aquesta mesura la seva obra es pot constituir en una brúixola que orienti la investigació i la producció científica del nostre nou segle cap a pràctiques basades en el respecte a la llibertat i la dignitat humanes. Tal vegada cal recordar, abans, que l'humanisme mai no ha tingut una identitat monolítica, exclusiva d'una àrea del coneixement, d'un credo o d'una ideologia. Per contra, l'humanisme ha tingut múltiples pertinences segons el context i el moment històric. Entre tota aquesta multiplicitat de manifestacions hi ha un comú denominador, que consisteix a anteposar allò humà sobre qualsevol altre interès científic, social, econòmic o ideològic.

L'humanisme que Sacks representa, està fet d'un saber que incorpora l'anatomia, la bioquímica i la fisiologia, tant com la literatura i l'art, mescla que li permet desenvolupar una admirable sensibilitat per captar tot allò viu. D'aquesta manera la seva mirada aconsegueix penetrar en la complexitat de la singularitat i comprendre alguna cosa més sobre la subjectivitat de l'ésser humà. Oliver va créixer en el si d'una família de metges jueus cultes, la mare va se la primera dona cirurgiana d'Anglaterra i ell, des ben petit, es va alimentar de la creació humana de tots els temps. Això li va permetre de convertir-se en un gran lector, un gran narrador i un apassionat de la música, que a més de tocar el piano, va fer que incorporés la seva sensibilitat musical per comunicar-se amb els seus pacients i fins i tot per aconseguir una comunicació terapèutica. Les constants i subtils referències als clàssics de la literatura i de la música que apareixen al llarg de tota la seva obra, no serveixen tan sols com a referència erudita, sinó com una exquisida dosi de saviesa que eixampla l'òptica a través de la qual observa, comprèn i tracta el sofriment de cada un dels seus pacients.

Sacks reconeix els perills d'una ciència que evita tot el que està relacionat amb allò particular i singular i que es fa exclusivament abstracta i estadística. El cervell no pot ser concebut exclusivament com un ordinador, oblidant que les seves funcions i les seves connexions són part d'una persona, d'una vida, d'una història. Per això Sacks treballa amb històries clíniques.

Fou Hipòcrates qui va introduir el concepte històric de malaltia i de l'historial clínic, però no fou sinó fins al segle XIX que va proliferar la tradició de relats clínics amb un gran contingut humà. És Aleksandr Luria, el gran neuròleg rus, qui desenvolupa tota una tradició que busca comprendre la relació entre els mecanismes neuronals i la vida, entre els processos fisiològics i la biografia. Malgrat que més endavant aquesta tradició es veu substituïda quasi completament per una neurologia impersonal, Sacks continua desenvolupant-la. És el mateix Luria qui en una de les darreres cartes que li escriu a Sacks, l'insta a escriure sobre aquests casos que parlen de la vida real, com ho són la imaginació, la memòria i la percepció.

El llibre amb QUÈ es va fer més famós duu el títol d'un dels casos clínics que s'hi presenten: L'home que va confondre la seva dona amb un barret. És la història del doctor P. Un professor de música, amb una oïda prodigiosa. Un home culte amb un gran sentit de l'humor, a qui a les seves estones lliures també li agrada pintar. Darrerament sembla que al llarg del dia comet petites i estranyes errades, a les quals ell no dóna gaire importància. Confon els seus alumnes amb objectes que es troba pel camí als corredors de la Universitat, saluda els extintors, i fins i tot, una vegada, en acomiadar-se del doctor Sacks, va agafar el cap de la seva dona i va estirar-lo, com si fos el barret penjat del penja-robes. El problema no és de la vista, és neuronal, es tracta d'un tipus d'agnòsia visual, en la qual el doctor P. veu perfectament l'objecte, però no sempre és capaç d'interpretar-lo, descriure'l o reconèixer-lo. Els diversos estadis pels quals ha passat tant la seva agudesa auditiva com el seu estil pictòric, no són tan sols una evolució artística, sinó que representen l'evolució de la seva patologia. Com en la major part dels seus casos clínics, Sacks procura que el pacient trobi i desenvolupi la seva pròpia teràpia, així que les paraules que dirigeix al doctor P. són clares i eloqüents: “Si la música ha estat el centre de la seva vida, converteixi-la ara en la totalitat.” És aquesta forma peculiar de concebre la salut i la malaltia, la seva capacitat per retornar al pacient una imatge digna fins i tot de la pròpia patologia –que en ocasions aconsegueix transformar simplement en una forma particular de viure–, per la qual el doctor Oliver Sacks passarà a la història no tan sols com un gran neuròleg, sinó com un gran humanista.